"Àlgebres de la il·lusió"

 

El llibre que es descriu a continuació és obra del monitor i guia de muntanya Jordi Tosas Robert (Blanes, 1968), un experimentat alpinista català de primer nivell ben conegut dins del món de l’alpinisme, l’exploració, l’esquí i l’escalada practicats en múltiples facetes. Compta amb un extens historial d’expedicions a les muntanyes més altes i salvatges de diversos continents, sovint en forma de reptes majúsculs abordats amb companys de la talla de Jordi Corominas o Kílian Jornet, i a vegades també completament sol. Davant d’aquesta intensa activitat, la figura de Jordi Tosas pot ser que aparegui envoltada d’una certa àuria de misteri i misticisme per a aquells que no el coneguin en primera persona, un fet que segurament s’accentua per les agosarades activitats que ha realitzat, sovint en llocs remots i en situacions límit. El llibre del Jordi, titulat “Àlgebres de la il·lusió”, es podria dir que ve a difuminar aquest misteri, però tampoc es pot negar que potser contribueix a engrandir-lo un xic més! Els que busquin una estricta autobiografia com a tal no la trobaran, però sí que hi trobaran moltes de les grans ascensions del Jordi, no sempre amb final feliç, i a voltes practicant diverses modalitats extremes, o fins i tot flirtejant amb la velocitat amb especialistes com el ja citat Kílian, i sempre des d'un punt de vista introspectiu, a vegades cru, contundent, però també sovint amanit amb expressions un xic recaragolades que amaguen rere seu un missatge mig codificat. La lectura del llibre suposa un joc continu de recerca, que no farem sols, ja que sempre estarem acompanyats pel Jordi.

He de reconèixer que la seva lectura em va atrapar des de l’inici i fins al final; sempre sorprenent, contundent, imparable. Un text molt carregat de dades, idees, vivències, amb un vocabulari ric, variat, que fa rumiar i repensar sovint les coses. Cal estar despert, amatent, per poder-ne copsar tota l’essència. Es nota que Tosas té molt a dir, ja que el verb raja, es diversifica, s’endinsa a cada aventura, en la descripció dels paisatges, de la natura, dels nadius que viuen a redós dels gegants glaçats. Hi conviu, s’hi fusiona, i ens ho explica, a voltes emprant fórmules i teories matemàtiques que semblen enrevessades a simple vista, però que li donen un to científic, còsmic i diferent del missatge que ens vol transmetre. Els que som de ciències segurament li ho hem d’agrair!

El llibre sencer és un doll imparable de frases, consells, reflexions i sentències sobre la muntanya i el sentit de la vida en general, amenitzat amb unes il·lustracions ben treballades de Manuel Palacios Bartolomé, que no desentonen amb el que s'hi narra.

S’ha de dir que aquells que estem lluny de fer les activitats del Jordi sovint ens costa imaginar quines són les motivacions, les sensacions i la recompensa que els alpinistes d’alt nivell experimenten quan duen a terme les seves activitats, i això és degut al fet que normalment no ho divulguen amb detall, o simplement no en fan menció, per simple modèstia i perquè tot allò que fan s'ho guarden dintre seu i no ho van pregonant als quatre vents. Allò que els mou sovint és superior al simple acte de fer-se destacar d'entre la multitud. Però dins del món de la muntanya en general s'hauria d'agrair als que s'atreveixen a obrir el seu cor (encara que sigui una mica), i ens deixen entrar dins del seu univers personal, compartint amb nosaltres unes emocions que molts dels que estimem la muntanya i l'alpinisme no arribarem mai a viure, i això succeeix amb aquest llibre. A través de les seves pàgines perseguirem el Jordi en els moments feliços i també en els més durs, com quan va ser colpejat brutalment en el rostre en el Langtang Lirung, i on gràcies al Jordi Corominas, el seu mestre i mentor, va ser rescatat i va poder sobreviure. Uns anys després va tornar al mateix lloc i es va trobar amb un xerpa que no el reconeixia. Després de no saber com fer-li entendre qui era ell, Tosas li va dir:

“Jo sóc el que tu recordes que va morir”.

Dins del llibre, i sempre fidel a les seves il·lusions, l’autor ens situa davant de molts reptes, com el d’una de les parets més feréstegues de l’Himàlaia, la cara sud del Lhotse, que va assetjar infructuosament i acompanyat de nou per Corominas, tot i ser conscient que:

“Ningú és capaç de dissuadir els qui prefereixen equivocar-se tots sols”

Pel que fa a la seva faceta de snowboarder o de practicant de descensos d’esquí extrem fins a més de vuit mil metres, Tosas ens transmet la sensació que es viu en els instants previs a l’acte de llençar-s’hi de cap, ben diferents d’allò que se sent quan s’escala, perquè…

“En el moment d’esquiar, en canvi, aquest buit t’atreu, la gravetat t’estira amb força cap al fons de la vall i un ha de mirar cara a cara al no-res, que cau fins ben enllà, sota la paret”

Tot plegat es tracta de l’alpinisme en un estat pur i salvatge, del qual Tosas ens diu, sense matisos i de forma diàfana:

“El dia que l’alpinisme sigui segur deixarà de ser alpinisme. L’alpinisme va lligat, indiscutiblement, a la paraula compromís. Sense risc no existiria l’alpinisme.”

D’una forma també directa i sense embuts el Jordi ens desvela què és el més important quan practica el solo, és a dir, l’escalada sense corda:

 “Hi ha molt poques activitats a la muntanya on la força física perdi tant la seva rellevància i on la força mental sigui tan definitiva.”

 I per acabar, sense ànim de desvetllar més retalls de l’obra, cal felicitar a Tushita per donar veu a muntanyencs catalans com el Jordi Tosas, i alhora desitjar que el Jordi continuï escrivint per anar-nos ensenyant què s’amaga rere les grans aventures viscudes als escenaris naturals més impressionants del planeta.

Fitxa:

·         Títol: Àlgebres de la il·lusió.

·         Autor: Jordi Tosas.

·         Il·lustracions: Manuel Palacios Bartolomé.

·         Idioma: Català.

·         Edició: Octubre de 2023.

·         Editorial: Tushita edicions. Barcelona.

·         ISBN: 978-84-126988-3-1.

·         Pàgines: 144.

·         Gènere: Autobiografia introspectivo-reflexiva.

·         On trobar-lo: Xarxa de biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.

Jordi Tosas signant el llibre a la Fira de la Muntanya de Vic de l’any 2023. Autor: Òscar Masó Garcia.

Jordi Tosas: "Vaig començar a escalar en solo a la muntanya màgica de Montserrat, aquest massís que està tan a prop del mar, de la meva Mediterrània", pàgina 106. Foto d’Òscar Masó Garcia.

“Records d’excursió”

 

Aquest llibre és el fruit d’un recull gairebé inèdit de vivències de muntanya de l’insigne excursionista, periodista i jurista Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872, Bigues 1966), transcorregudes en el tombant dels segles XIX i XX, i compartides algunes d’elles amb il·lustres pioners de l’excursionisme català com Artur Osona i Carles Bosch de la Trinxeria. La seva prosa trepidant i entusiasta, amanida amb un lèxic riquíssim i en gran part desaparegut, ens transporta a una època en què l’afició de caminar consistia sobretot en conrear la cultura, l’etnografia, la història, la geografia i la ciència més que no pas en la mera pràctica d’un esport. L’excepcionalitat de l’obra es basa no tant en les sortides que s’hi narren, ja que en general són senzilles, ben conegudes pels excursionistes de soca-rel i no molt llunyanes, com per l’ambient històric en què discorren i per la forma en què són descrites, a vegades ben crua i directa, d’altres sorneguera, exultant, èpica o fins i tot esquitxada amb petites dosis d’humor i de fina ironia.

Al llarg de la seva dilatada vida, Maspons va assolir un gran prestigi social i polític, esdevenint un prohom catalanista. Va beure de la influència del seu pare, en Francesc Maspons i Labrós, doctor en dret, notari i folklorista. Maspons i Labrós va ser també president dels Jocs Florals de Barcelona i un dels impulsors de la creació del Centre Excursionista de Catalunya, del qual va ser també president. Per altra banda, la tieta de Maspons i Anglasell, que signava amb el pseudònim de Maria de Bell-lloc, també va influir en el nostre autor, ja que va ser una destacada escriptora de la Renaixença catalana. Així doncs, amb aquesta inspiració familiar Maspons i Anglasell va escriure moltes obres relacionades amb el seu ofici i les seves idees polítiques, i al mateix temps es va anar forjant una trajectòria excursionista, a través de la qual va ser president del Centre Excursionista de Catalunya com el seu pare, i ensems el primer president de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya. L’any 1951 va publicar el llibre que aquí es descriu, censurat en una primera instància, i que per sort va sortir finalment a la llum, en format d’un recull de vivències excursionistes viscudes molts anys abans, en una edició tan reduïda que la va convertir en una peça ben rara de col·leccionista.

Sortosament, Cossetània va rescatar aquesta obra de l’oblit i va reeditar-la l’any 2003 dins la col·lecció Pioners, dirigida per l’erudit historiador excursionista i bibliòfil Enric Faura, autor d’un pròleg impecable que val la pena de llegir, on emfatitza la figura de Maspons, el seu compromís amb el país i Europa, i per al qual “la pedra angular del país és la seva terra i els autèntics pobladors són els pagesos, no els habitants de les ciutats”.

Amb uns quants fragments esparsos hom pot fer-se una idea del tarannà de l’obra. El primer capítol ja ens agafa desprevinguts quan ens conta que busquen un “entrenador” per fer una sortida a Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i segons ens diu…

“Escollírem un pagès de peça sencera, ben genial i llest, i tinguérem el goig de saber que acceptava el càrrec.”

Però al final van acabar sofrint un assedegament majúscul, realçat amb unes expressions exquisides que, malauradament, avui en dia resulten del tot inusuals:

“…encetant cançons que morien al primer so, devorades pel foc que ens abrusava per dins amb un rosec que ens enfellonia, és a dir, patint com es pateix quan la set és garfidora de debò”.

En el llibre també destaca per inversemblant i gairebé surrealista el capítol “Una excursió dels temps heroics”, realitzada a principis del segle XX per l’autor junt amb una colla ben dispar, formada entre altres pel seu pare i dos germans, l’insigne Artur Osona, uns hostalers, un barber, un pagès, uns pastors, un rector, un enterramorts, mitja dotzena de vilatans i una parella de la guàrdia civil. En un altre capítol ens transporta a l’altívol Carlit, des d’on ens desvela el secret de com esbrinar si hom té una salut de ferro sense acudir a l’especialista:

“A qui fa una excursió de les que s’ho valen, la inspecció mèdica no li fa cap falta; si al segon dia l’organisme ha respost sense refrec ni queixa, ja pot estar segur que la màquina no té tara.”

El bon menjar i el bon beure tampoc manquen en els relats del llibre, però tampoc defuig de les situacions summament desagradables, com la del vi que els oferiren al santuari de Meritxell, a Andorra:

“…el vi florit, que ens era desconegut, és inimaginable; és una concentració reconfitada de mal gust; és la quinta essència del tast repelós; un reactiu que sacseja les entranyes, i deixa un mal record inoblidable”.

I per acabar, un esment a un capítol dedicat a Suïssa, d’on Maspons ens diu que allà s’han carregat l’excursionisme en pro del turisme. I ja fa anys i panys d’això!

Fitxa:

·         Títol: Records d’excursió.

·         Autor: Francesc Maspons i Anglasell.

·         Idioma: Català.

·         Edició: Setembre de 2003.

·         Editorial: Cossetània edicions. Valls.

·         ISBN: 84-96035-64-6.

·         Pàgines: 96.

·         Gènere: Història de l’excursionisme.

·         On trobar-lo: Xarxa de biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.

El vessant nord del pic Carlit, per on discorre un dels capítols més trepidants del llibre. Autor: Òscar Masó Garcia.

“Première ascension du Vignemale. Le 7 août 1838”

 

Mentre escrivia l’obra “Libros de cima”, vaig indagar exhaustivament sobre la forma de certificar i demostrar les primeres ascensions històriques als cims més importants del planeta, i em va aparèixer una que em va deixar bocabadat: la primera ascensió oficial al majestuós Vignemale, un dels principals tresmils dels Pirineus. El fet que succeís a l’albor del pirineisme (1838) i que la protagonista fos una dona, l’anglesa Miss Ann Lister (1791-1840), ja podia ser motiu de màxim interès, però el més insòlit del cas és que la gesta va quedar sota un anonimat quasi absolut durant 130 anys, fins que l’any 1968 va sortir a la llum i es va poder fer finalment justícia, reconeixent-se l’aportació pionera d’Ann Lister a la història de la conquesta dels Pirineus.

El llibre que ara ens ocupa és una joia que cal tenir en compte, ja que narra en primera persona les vicissituds d’aquesta ascensió, extreta dels diaris íntims d’Ann Lister. L’acabalada anglesa de Halifax, amant dels viatges, l’aventura i la muntanya, sabia que el Vignemale encara no havia estat ascendit de forma oficial, o sigui que no l’havia petjat cap turista o persona “no anònima”, tot i que ja havia estat ascendit per guies locals. Ella va acudir a aquests experts de la regió i els va contractar per poder protagonitzar la primera oficial, la qual va succeir sense grans contratemps i la varen segellar deixant una ampolla al cim amb les signatures de la comitiva. Però els guies, que vivien en el llindar de la pobresa, varen ser contractats quasi al mateix temps per un altre aspirant a ser el primer “no anònim” del Vignemale, en Napoleó Joseph Ney, príncep de la Moskowa, i per poder cobrar un altre bon sou li van fer veure que Ann Lister no havia fet cim, i li van prometre que ell seria el primer. Prèviament, van retirar l’ampolla que contenia la signatura de l’anglesa, i el dia que el príncep va ascendir amb els guies, poc després de l’ascensió de Miss Lister, hi van col·locar un altre recipient, aquest cop amb la rúbrica del nou pretendent. Però ella, immediatament, es va assabentar de l’estratagema dels guies i els va obligar a signar un certificat davant d’un advocat perquè si no, no els pagava. En el document els guies confessaven que ella va ser la primera a ascendir el Vignemale, guiada per ells, i no pas Napoleó Joseph Ney. La mateixa Miss Lister ens narra com va comunicar a l’advocat el motiu de la seva consulta:

“Jo li vaig explicar el motiu pel qual li demanava consell: la causa no era pas massa seriosa, es tractava més aviat d’un tema de sentiments, jo em sentia una mica vexada; com recuperar la meva dignitat? Jo havia assolit el cim del Vignemale, i això se m’havia posat en dubte.”

Però els avatars de la història varen fer que aquell certificat i la crònica de l’ascensió que Ann Lister va escriure en les seves anotacions quedessin a partir de llavors ocults en els seus diaris íntims, i que el príncep de la Moskowa fos catapultat a la fama després de publicar a la prestigiosa Revue des Deux Mondes la descripció detallada de la seva suposada primera ascensió oficial, sense fer cap esment sobre Miss Lister. Anys després, ni els consagrats pirineistes com Beraldi o Henri Russell varen aportar cap canvi sobre aquesta versió dels fets, i no va ser fins a l’any 1967 que Miss Vivien Ingham va descobrir aquest certificat d’ascensió de Lady Lister al Vignemale i la seva crònica manuscrita, amagats entre els seus diaris íntims. Ingham va publicar la troballa l’any següent a l’Alpine Journal de l’Alpine Club de Londres, reinstaurant amb justícia el paper històric indiscutible que Ann Lister havia exercit en la conquesta dels Pirineus. L’any 1969 Luc Maury ho va publicar a la revista Pyrénées, traduït al francès. Però l’heroïna del Vignemale no és pas coneguda mundialment per aquesta gesta, sinó per la seva orientació sexual, que va amagar en els seus diaris mitjançant un codi xifrat d’escriptura, unes experiències vitals que fins fa pocs anys no han estat desxifrades, publicades i fins i tot transformades en una pel·lícula.

Première ascension du Vignemale conté la part dels manuscrits d’Ann Lister que tracten de l’ascensió al Vignemale. El text ha estat traduït per Luc Maury i s’acompanya amb molta informació addicional que ens parla del pirineisme de l’època i ens descriu la biografia muntanyenca i viatgera de la protagonista, fins a la seva mort a Kutaissi (Geòrgia) i el destí de les seves despulles i diaris íntims. Les anotacions de Miss Lister, que ens mostren amb detall el seu dia a dia, ens ajuden a copsar com es vivia fa quasi dos-cents anys. Ella hi expressa les seves preocupacions per poder demostrar la veritat sobre la seva ascensió, la descripció acurada de la confecció del valuós certificat d’ascens i els seus anhels, reflexions i desitjos en general. Cal felicitar l’editor per la iniciativa d’incloure aquest text excepcional a la seva “Collection Initiales”, la qual ha aportat altres obres de caràcter històric i pioner del pirineisme, com per exemple la crònica de la primera ascensió a l’Aneto, escrita de primera mà per Tchihatcheff i Albert de Franqueville… però això ja és material per a una altra entrada del blog.

Fitxa:

• Títol: Première ascension du Vignemale. Le 7 août 1838.

• Autor: Ann Lister. Traduït i presentat per Luc Maury.

• Idioma: Francès.

• Edició: Juliol de 2012.

• Editorial: Éditions Cairn, Pau.

• ISBN: 978-2-25068-272-3.

• Pàgines: 105.

• Gènere: Història del pirineisme.

• On trobar-lo: Catàleg General de les Biblioteques de França.

Diari íntim d’Ann Lister que narra la primera ascensió oficial al Vignemale. A l’esquerra apareix el certificat d’ascensió signat pels guies l’any 1838, que va sortir a la llum 130 anys després. Obtingut de l’Alpine Journal, 1968. Fotografia: Gray Studios. Copyright: Vivien Ingham.

El massís del Vignemale, vist des del Taillón. Autor: Òscar Masó Garcia.

El massís del Vignemale, vist des del Taillón. Autor: Òscar Masó Garcia.

"Metres avall"

 

Metres avall és una obra que es podria qualificar d’inclassificable, situada a cavall d’un recull de relats biogràfics d’escalada, d’una novel·la policíaca o d’un treball d’investigació sobre la història de l’escalada a Montserrat. El seu autor, el jove manresà i escalador clàssic Jordi Pina, va tenir l’encert de recopilar en aquest llibre tot un reguitzell de cròniques de grans caigudes d’escaladors clàssics a Montserrat que ho van poder explicar, amanit amb una acurada precisió i farcit de moltes dades i xifres, les quals delaten la seva professió d’enginyer. De fet, el text ens apropa a la vida dels protagonistes abans, durant i després del succés, amb una prosa rigorosa, austera i directa, i envoltada d’un cert aire periodístic.

Els capítols se succeeixen entre agulles, parets i personatges de tota mena, alguns coneguts dins del món de l’escalada i d’altres no tant, però val la pena conèixer-los, ja que hi apareix un estol ben ric i divers de procedències, èpoques, edats i clubs de muntanya. De fet, Metres Avall aporta el seu valuós granet de sorra a la història de l’escalada a Montserrat des d’una perspectiva innovadora i sorprenent, i a més cal felicitar-se per la implicació de l’editorial, que ha cregut en la idea.

Com a tast del llibre només cal citar els noms d’alguns dels capítols per fer-se una idea de les experiències d’espant que s’hi narren. Aquests estan ordenats enginyosament de forma incremental des de la caiguda més curta de 20 metres del Projectil fins a l’esgarrifós vol de 120 metres de la via Vilanovins:

“Para, para, para!”; “Em vaig notar com en una rentadora”; “Tornarem a escalar, oi?”; “No trobava el meu company”, etc.

Des del primer capítol, que narra la caiguda més curta que és de 20 metres (els quals ja són una barbaritat), el llibre captiva:

“En aquest moment i de forma inexplicable, va començar a caure. Va caure els 20 metres de la tirada i es va aturar just al costat de la Laura. Ella, tan al·lucinada com ell, li va dir sorpresa “què hi fas, aquí?””

Per tot plegat no cal dir que és un llibre 100% recomanable a les escaladores i escaladors de tota mena i a qualsevol enamorat de la muntanya que tingui interès i curiositat. Cal ressaltar també que els que hagin tastat sobretot l’escalada clàssica aquesta obra els farà recordar i reflexionar sobre el nombre de cops que hom ha estat a punt de viure un malson d’aquest estil o, simplement, en quants d’ells s’hi ha vist implicat. Metres Avall és també una bona eina que pot ajudar a comprendre i a aprendre dels errors o imprevistos que s’hi narren, per poder estimular al lector a practicar l’escalada amb el màxim de preparació, concentració i, per sobre de tot, modèstia i respecte.

Tant de bo el Jordi Pina ens continuï regalant més literatura fresca i nous coneixements sobre el món de l'escalada i la muntanya en general, tal com ha fet amb aquesta òpera prima, que confesso que es devora ràpidament i hom voldria que s’allargués més!

Fitxa:

• Títol: Metres avall.

• Autor: Jordi Pina Estany.

• Idioma: Català.

• Edició: Març de 2023.

• Editorial: Ediciones Desnivel. Madrid.

• ISBN: 978-84-9829-631-0.

• Pàgines: 142.

• Gènere: Història de l’escalada.

• On trobar-lo: Xarxa de biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.

El coll de Migdia, a Montserrat, amb l’arrogant paret del Plec de Llibre Superior en primer pla i a mà esquerra, escenari d’una de les caigudes més esgarrifoses del llibre. Autor: Òscar Masó Garcia.

"Retour à la montagne"

 

Aquesta novel·la de l’incansable escriptor francès Roger Frison-Roche (1906-1999) és la continuació de “La Grande Crevasse” (Grieta en el glaciar), ressenyada en un post anterior i que l’autor va escriure deu anys abans. Tots dos llibres, junt amb l’obra més internacional i famosa de l’autor, “Premier de cordée” (El primer de la cordada), formen una trilogia que no podria faltar en la llibreria de cap amant de la literatura clàssica alpina de tots els temps. Malauradament, aquesta tríada no es pot gaudir a casa nostra si no es coneix el francès, ja que dels tres llibres citats el que ara ens ocupa, “Retour à la montagne “ (Retorn a la muntanya), no ha estat mai traduït al castellà ni al català, que se sàpiga.

La novel·la ens situa a l’època d’entreguerres del segle passat, i ens parla de la vida i miracles de Brigitte, la vídua d’un guia molt apreciat per la Companyia de Guies de Chamonix i dels habitants de la regió. És la història de superació d’aquesta dona, diríem que titànica, per fer-se un lloc dins d’una societat terriblement hostil on tothom l’acusa de ser la culpable de la mort del seu marit. Amb la seva lluita incansable, digna d’elogi, malda per fer-se un nom dins d’aquesta comunitat que la vol anul·lar del mapa.

Sense donar massa detalls de l’argument de l’obra per evitar un espòiler no desitjat, i perquè el lector pugui assaborir-lo tal com el va trenar Frison-Roche, cal dir amb grans pinzellades que la novel·la està dividida en dues parts més o menys diferenciades: la primera és menys muntanyenca i es dedica a recrear els personatges i la societat en què viuen, amb les seves vicissituds i els problemes de residir en un ambient alpí de primer ordre, i la segona part ens transporta de ple a l’escenari alpí, majestuós i cru del massís del Mont Blanc, el terreny de joc per antonomàsia de l’autor. S’hi narren accidents angoixants i situacions límit de rescat, la vida dels guardes dels refugis d’alta muntanya i sobretot el dia a dia extenuant dels portadors de provisions d’aquests indrets, amb la seva rutina exercida dins la soledat més absoluta i en unes condicions a voltes duríssimes. També l’escalada en solitari se’ns presenta tan intensa que no caldria dubtar que Frison-Roche la va practicar més d’un cop:

"... ell havia promès, aquell mateix vespre, que seria prudent i va complir la seva paraula. Cap maniobra falsa i tots els moviments foren precisos, calculats. Tan sols es tractava de no exaltar-se, de calmar la seva joia, aquesta joia del combat solitari, sense cap altre testimoni que el d’un mateix."

Al llibre l’emoció es dispara quan entra en escena la lluita per vèncer els darrers "grans problemes" dels Alps, o sigui les darreres cares nord verges, així com les seves tragèdies inevitables, conduïdes per un sentiment competitiu internacional, preludi indefectible dels esdeveniments que desembocarien en la Segona Guerra Mundial:

“Al davant, dominant la vall nevada, s'alçava de forma desproporcionada la cara nord de les Grandes Jorasses, i com més s'avançava cap a la immensa paret, més semblava créixer, envair el cel, esclafar el paisatge amb la seva massa.”

A l’obra afloren pinzellades autobiogràfiques detectables en alguns dels guies que hi apareixen, i sobretot amb l’exposició del rebuig frontal de la comunitat de guies davant qualsevol intromissió considerada “estrangera” per a ells, situació que l’autor va viure en pròpia carn.

En definitiva, totes les virtuts de l’escriptura trepidant del polifacètic Frison-Roche, l'anomenat “home de la neu i de la sorra” per la seva predilecció per la muntanya i pel desert, segurament us atraparan de nou.

Fitxa:

• Títol: Retour à la montagne.

• Autor: Roger Frison-Roche.

• Idioma: Francès.

• Edició original: Éditions Arthaud, 1957.

• Editorial: Éditions J’AI LU, octubre de 2021, París.

• ISBN: 978-2-290-23329-0.

• Pàgines: 350.

• Gènere: Novel·la.

• On trobar-lo: Catàleg General de les Biblioteques de França.

L’exquisida façana de la seu de la Companyia de Guies de Chamonix. Autor: Òscar Masó Garcia.

"Carnet d'un esquiador (1915-1930)"

 

No podem deixar d’agrair aquells predecessors que varen ser testimonis i part activa dels orígens de la nostra afició i a més ho van deixar escrit per al nostre gaudi. Aquest és el cas de Josep Maria Guilera i Albiñana (1899-1970), autor de “Carnet d’un esquiador (1915-1930)”, una obra molt interessant per a qui li agradi mirar enrere en el passat, ja que es trobarà amb un recull de memòries històriques sobre els inicis de l’esquí a casa nostra abordades des d’una perspectiva personal, apassionada i amena, lluny de ser un recull fred de dades i registres. De fet, no cal ser un perfecte esquiador o esquiadora per poder gaudir-lo.

En el llibre, Guilera ens descriu la seva intensa i fructífera relació amb l’esquí, en el moment que va passar de ser una afició vinguda de l’estranger i practicada precàriament per ben pocs i sense cap infraestructura, fins a esdevenir un esport de masses amb un calendari de competicions que cada cop anava a més. Entre els seus companys hi apareix un Lluís Estasen pletòric que es lluïa esquiant, entre noruecs i el seu germà. Són experiències de fa cent anys que ens posaran el somriure als llavis molt sovint, però alhora ens sorprendran davant l’admiració que llavors ja se sentia per la muntanya. Per exemple, en el segon capítol, de l’any 1919, ens descriu la vista que s’albira des dels Rasos:

"En un darrer terme tot proper, allargassen el perfil tres muntanyes inconfusibles de la terra: Montserrat, Sant Llorenç i el Montseny, trinitat gloriosa, segell indispensable de tot catalaníssim panorama".

…o com la comunicació humana millora exponencialment a la muntanya, sense embuts, sobreentesa:

"Un crit a tall de salvatge vol dir allí dalt moltes coses més que les millors frases fabricades per l’enginy a la terra baixa".

 De fet, els capítols ens transporten a través d’un relat imparable i trepidant pel dur aprenentatge, a voltes autodidacta, de la descoberta i la pràctica de noves tècniques com el telemark; les discussions lingüístiques fabrianes com la de l’ús del mot esquí en comptes de ski, que Guilera va defensar; els accidents i la competició aferrissada davant dels adversaris d’altres regions; el sofriment per la precarietat de mitjans i l’alegria davant dels petits i grans avenços; les èpoques tristes de manca total de neu o, en canvi, les d’innivació excepcional, que provocaven l’estrepitós col·lapse dels medis de locomoció. També hi surt reflectit el paper de la dona en aquella època, clarament molt allunyat dels valors de la societat actual. A més a més, Guilera ens parla del xalet de la Molina i l’irresistible reclam que va suposar per a la comunitat esquiadora, i moltes altres reflexions i anècdotes que cal descobrir durant la lectura del llibre.

La Cerdanya, un dels escenaris del llibre, amb la Serra del Cadí al fons, vista des dels peus de la Carabassa. Autor: Òscar Masó Garcia.

Per completar la biografia de Guilera cal remarcar que com a soci del Centre Excursionista de Catalunya que va ser va formar part de la plèiade de pioners de l’alpinisme català, fent costat a l’insigne Lluís Estasen en moltes de les seves activitats històriques practicades a casa nostra, als Pirineus i als Alps. Va escriure mitja dotzena de llibres i nombrosos articles de divulgació muntanyenca en diferents publicacions de l’època, i se’l considera un promotor dels esports d’hivern al Pirineu. Va presidir la Federació Catalana d’Esquí i va ser delegat d’esquí del Comitè Olímpic Espanyol, entre altres responsabilitats.

 Com a cloenda cal afegir que dues dècades després de publicar-se el llibre ressenyat, el va llegir el reconegut muntanyenc i escriptor Josep Barberà i Suqué, i en el seu acurat llibre “Excursionistes recordats” no es va oblidar de Josep Maria Guilera i la influència que va exercir en la generació de Barberà la seva obra, tot afirmant categòricament que…

 "En aquelles èpoques de poca literatura de divulgació excursionista i dels esports de neu, ens entusiasmàvem amb els llibres que ens venien a les mans, i la forma narrativa de Josep Maria Guilera era atraient de veritat".

 

Fitxa:

• Títol: Carnet d’un esquiador (1915-1930).

• Autor: Josep Maria Guilera i Albiñana.

• Idioma: Català.

• Edició: Abril de 1931.

• Editorial: Llibreria Catalonia. Barcelona.

• Pàgines: 246.

• Gènere: Assaig (memòries històriques).

• On trobar-lo: Xarxa de biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.