“El montañero y aventurero Andrés Espinosa (1903-1985)”

 

Aquesta és la primera biografia d’un dels pioners més cèlebres i mítics del muntanyisme Basc, Andrés Espinosa Echebarria (1903-1985), publicada l’any del centenari del seu naixement. La trajectòria d’Andrés dins de l’aleshores incipient moviment excursionista a Euskadi va ser tan intensa, breu i extraordinària que el va convertir en una llegenda viva d’aquest esport, entrant de ple dret a l’Olimp dels fundadors d’aquesta afició al seu país. L’autor del llibre és el sociòleg i muntanyenc Luis Alejos Escarpe (Bilbao, 1943), un prolífic escriptor que ha publicat una gran quantitat de guies, articles, ressenyes i llibres de muntanya. Alejos ha estat membre il·lustre del comitè de redacció de la revista Pyrenaica, editada per la federació basca, i s’ha especialitzat sobretot en els tresmils dels Pirineus, de forma que és ben conegut pels amants d’aquesta formosa carena. El llibre que Alejos va escriure i ara es ressenya és amè, fàcil de llegir i segueix el fil cronològic de la vida i obra d’Espinosa. Es troba farcit d’escrits i textos del mateix personatge o d’altres cronistes, abocant-hi moltes dades però sense enfarfegar, i es mostra generosament il·lustrat, cosa que ajuda molt a copsar la trajectòria fulgurant d’aquest mite.

Com a petit tast de tot el que amaga aquesta biografia, primer ens situem a la localitat biscaïna d’Amorebieta, lloc on va néixer Andrés. Des de ben jove, es va sentir atret per l’excursionisme, una dèria que arribaria a dur fins a extrems impensables en aquella època. El País Basc, que és un territori abrupte com pocs, ple de verdor i solcat per profundes valls i farcit d’altius turons i muntanyes, va veure com un jove vailet recorria tots els seus topants fins que, pocs anys després de complir la vintena, es va llençar a una carrera meteòrica de tan sols cinc anys d’activitat que passaria a la història i de la qual va sortir-se’n sense cap incident destacable. Segons el mateix Andrés:

“Se me presentaba a mí el mundo de la montaña como un algo superior a todo lo que en los valles, los pueblos y los hombres había visto. Sentía el ramalazo, el atractivo de aquella poesía, selvática, soñolienta, placentera, sin ruidos ni estridencias, que más tarde haría tan fuertemente presa en mí para siempre”.

El Gorbea, sostre del País Basc, vist des de Goiuri-Ondona. Aquest fou un dels cims més estimats i visitats per Espinosa al llarg de la seva vida. Autor: Òscar Masó Garcia.

Segons l’historiador i muntanyenc Jesús de la Fuente Asueta, a qui dono les gràcies pel seu inestimable ajut pel capítol del País Basc que vaig escriure a l’obra Libros de Cima, Andrés Espinosa era un home alt i fort, resistent, de forta personalitat, de costums senzills i naturals, alhora que culte i molt metòdic, gran narrador i bon dibuixant. Aquest esportista extraordinari tenia profundes creences religioses, a més d’una gran fe en si mateix, ja que com diu Jesús: “No teme las dificultades: se crece ante ellas”. Fou un devot de la naturalesa i sempre que podia pregonava les seves bondats, mostrant-se al mateix temps profundament hostil a l’aire enrarit de les ciutats i dels homes, tal com faria un misantrop, tot i que al mateix temps es va sentir fascinat amb la gent que va conèixer en els seus viatges remots. Alejos ens descriu de quina forma va anar entrant Espinosa en el món de les altures:

“Va alcanzando de forma progresiva metas cada vez más ambiciosas, que cumplen alguna de estas condiciones: más alto, más difícil, más lejano”

Es va fer soci de la Sociedad Deportiva Amorebieta, i sense anar gens sobrat de diners, amb uns mitjans precaris i disposant d’un temps lliure molt limitat per la seva feina de viatjant del comerç de teles, Espinosa va anar recorrent els cims bascos i després va visitar Sierra Nevada per ascendir els seus tresmils d’una sola tongada. Llavors va venir el Teide, on va patir molt per dur un calçat inadequat i no portar aigua. L’any 1928, sense haver-ho previst, un impuls irrefrenable el va dur a escalar el Picu Urriellu en solitari i sense utilitzar corda ni cap estri, vint-i-dos anys després d’haver-ho fet per primer cop l’alemany Gustav Schulze. Davant l’immens obelisc, Andrés confessa com va encarar l’insòlit repte:

“Lo admiré. Su imponente figura la asimilé muy dentro, y sin otra intención que probar sus condiciones de escalo me agarré a la peña i comencé a subir. Llevaba puesto por todo calzado unos calcetines de fuerte algodón”.

El següent repte va ser la primera ascensió en solitari i en el dia del Mont Blanc, vencent un desnivell brutal i sense els serveis de cap guia. Per aquesta proesa va ser nomenat soci d’honor del Club Alpí Anglès, el Club Alpino Español i Peñalara. Els guies li varen resultar inabastables, ja que li costaven entre 1.200 i 1.500 francs:

“Una vez consultado el precio de los guías, mi problema, sin dilema de ninguna clase y por sí propio, ha quedado resuelto: subiré solo al Mont Blanc.”

…i amb un calçat que avui en dia ens faria tremolar:

“Mi calzado consiste en abarcas navarras de goma fundida y dos pares de calcetines de lana blancos. La goma, para la tierra y roca, va muy bien; para la nieve, mejor, pues no pasa la humedad; el hielo se domina con los crampones.”

Poc després va fer el Cerví, de nou tot sol i sense encordar, i de retorn a la seva llar va prendre la decisió de deixar la seva feina i embrancar-se en la que seria la primera expedició basca més enllà d’Europa. Va visitar les muntanyes sagrades del Sinaí, i viatjant amb tota mena de mitjans i condicions, va arribar als peus del Kilimanjaro, que va assolir tot sol en una altra proesa de precarietat, força de voluntat i sense comptar amb cap guia. En la capsa de registre del cim del sostre africà tot eren targetes de grups expedicionaris recolzats amb portadors i guies. Ningú s’havia atrevit, com ell, a afrontar l’aventura en solitari i amb tan sols una motxilla com a equipament. Després va voler fer realitat un somni i va viatjar fins a l’Himàlaia, amb la idea d’ascendir algun set mil, però les autoritats li ho van denegar. Això no obstant, les peripècies que va viure en un viatge tan inconcebible com exòtic en aquella època, i en unes condicions de solitud total i mitjans molt humils, van omplir pàgines i més pàgines de les revistes i diaris bascos especialitzats on col·laborava. Molts d’aquests viatges i gestes alpines d’Espinosa no serien repetits per altres bascos fins unes quantes dècades després. La fama i la repercussió que van tenir a tots nivells les activitats d’Andrés en aquella època varen superar totes les expectatives.

L’Ajuntament d’Eibar va ser l’escenari l’any 1930 de la multitudinària i pomposa recepció oficial d’Andrés Espinosa per part de la Federació Basca i les autoritats locals després de la seva gesta del Kilimanjaro. Autor: Òscar Masó Garcia.

La Guerra Civil va estroncar per sempre la trajectòria del nostre personatge, i després es va casar. La nova responsabilitat el va dur a no exposar-se mai més al tipus d’aventures que havia viscut abans de la contesa. Va exercir alguns càrrecs federatius i directius de club, però va evitar sempre els homenatges i les trobades multitudinàries. Havia manifestat les ganes de publicar les seves vivències en algun llibre, però mai ho va fer.

Alejos ens fa entendre que Espinosa va introduir un canvi de paradigma en l’alpinisme, ja que va demostrar que aquest es podia practicar sense ser ric i sense disposar del servei dels guies.

Avui en dia, segons em va contar recentment Jesús de la Fuente, el llegat de tots els escrits personals d’Espinosa (inèdits!) viu el debat de com es conservarà i de com podria sortir a la llum. Tant de bo la decisió es prengui a favor dels que estimen la història del muntanyisme i que puguem gaudir de les seves anotacions i escrits irrepetibles!

Heus aquí un detall extret de l’obra d’Antxon Iturriza sobre un escrit d’Espinosa que va redactar als peus del Kilimanjaro:

“Qué gran satisfacción me producen las ascensiones a cumbres de 600, 1.000 o 1.500 metros, que muchos consideran insignificantes. Dominando bien las montañas pequeñas, -de más mérito e importancia que las grandes para la formación moral y deportiva de los pueblos- se pueden alcanzar también las cumbres gigantes.”

La BBK i l’excursionisme basc:

Gràcies a la col·lecció “temas vizcaínos” de la fundació BBK del banc Kutxabank han sortit a la llum una sèrie de biografies dels pioners i mestres fundadors de l’excursionisme i l’alpinisme basc com són, a part del llibre d’Espinosa aquí ressenyat, el del tolosà Antxon Bandrés (1874-1966), considerat el principal inspirador i fundador del muntanyisme basc, i del qual Espinosa deia que gràcies a ell va arribar a ser qui va ser; també hi apareix l’incansable bilbaí Ángel Sopeña (1891-1982), pioner de l’escalada i l’excursionisme bascos, i també el primer periodista basc de muntanya, considerat un  multiesportista, Antonio Ferrer (1900-1976), nascut a las Arenas (Biscaia) i anomenat “el Hombre de las Cavernas”, perquè una de les facetes en les quals va destacar és l’espeleologia. Tots són llibres curosament publicats, rigorosos però sense ser exhaustius, i escrits per autèntics experts en la matèria. Es tracta d’obres que fan de molt bon llegir i fullejar, curulles d’imatges, retalls de diaris, paisatges descrits i fotos de grans dimensions que ajuden moltíssim a recordar i a imaginar la vida i obra d’aquests esforçats muntanyencs.

Altres noms que podrien haver aparegut en aquesta reeixida col·lecció són l’eibarrès Indalecio Ojanguren (1887-1972), el “Fotógrafo Águila”, muntanyenc com pocs que a més va fotografiar els orígens d’aquest esport a Euskadi. I també el tolosà Sheve Peña (1907-1999), un alpinista i atleta irrepetible, que va allargar la seva activitat fins a les portes dels 90 anys d’edat, ascendint cims com el Kilimanjaro a prop dels 88 anys. Es tracta d’uns homes que foren fidels al tòpic genuí que relaciona la gent basca amb un caràcter fort i ferreny. El llegat d’aquests pioners es materialitza en l’actual i singular moviment excursionista basc, fortament arrelat al territori i a l’imaginari muntanyenc basc des de fa més d’un segle. Hi perduren tradicions que es podrien considerar gairebé ancestrals, com la del Concurso de los Cien Montes, que tot muntanyenc que ascendeixi uns cent cims del Catàleg de Cims d’Euskal Herria, té dret a ingressar a la ja llegendària Hermandad de los Centenarios. Els recents 100 Cims de la FEEC es van inspirar en aquesta tradició basca. Un altre costum que hauria de catalogar-se com a Patrimoni Cultural Material Basc són les bústies dels cims, que ronden gairebé el miler i mig per tot el territori basc, i són veritables obres d’art que van néixer fa més d’un segle per ajudar a certificar oficialment l'ascensió dels excursionistes als cims, bo i deixant-hi les seves targetes de socis dels seus respectius clubs de muntanya.

Les altres tres portades de BBK dedicades a tres il·lustres pioners del muntanyisme basc, a part del llibre que aquí es ressenya. Autor: Òscar Masó Garcia.

Amb les biografies de BBK esmentades, junt amb les publicacions de Pyrenaica realitzades des del si de la Federació Basca a través de la monumental obra d’Antxon Iturriza titulada “Historia testimonial del Montañismo Vasco”, hom no pot negar que al País Basc s’ha fet una aposta decidida per documentar i publicar modernament la història dels orígens del seu excursionisme. Un bon exemple del qual tothom pot prendre nota, sobretot pel rigor i el gran desplegament editorial que s’ha dut a terme en aquest sentit, chapeau!

Logotip de la il·lustre “Hermandad de Centenarios”, a la qual es pot adscriure tot “mendizale” (muntanyenc) que hagi fet cent cims del Catàleg de Cims d’Euskal Herria. Al lloc web oficial n’hi ha més de set mil “Centenarios”!

Fitxa:

• Títol: El montañero y aventurero Andrés Espinosa (1903-1985).
• Autor: Luis Alejos.
• Idioma: Castellà.
• Edició: 2002.
• Editorial: Fundación BBK obra social. Bilbao.
• Col·lecció: Bizkaiko Gaiak (temas vizcaínos), 334-335.
• ISBN: 84-8056-214-5. D.L: BI-2750-02.
• Pàgines: 184.
• Gènere: Biografia.
• On trobar-lo: Red de lectura pública de Euskadi (biblioteques)