"Anton Oitzinger. Vita di una guida alpina"

 

El llibre “Anton Oitzinger. Vita di una guida alpina”, que en català vol dir “Anton Oitzinger. Vida d’un guia de muntanya” tracta d’una temàtica poc freqüent com és la biografia d’un guia d’alta muntanya històric, en aquest cas d’Anton Oitzinger (Valbruna (Itàlia) 1860-1928). A aquesta raresa cal afegir, a més, que qui l’ha escrita és, encara que sembli sorprenent, un dels seus clients, el cèlebre alpinista austrohongarès Julius Kugy (Gorizia (Itàlia) 1858 – Trieste (Itàlia) 1944). I dic raresa perquè antigament els guies eren sovint menystinguts i posats en un segon pla mentre que els seus clients eren considerats els herois de les gestes que realitzaven, a pesar d’haver-les efectuat gràcies als esforços i la perícia d’aquests guies. Malauradament, aquesta mala praxi avui en dia encara no està erradicada del tot i només cal fixar-se, per exemple, amb els xerpes del Nepal i les notícies que a vegades apareixen denunciant aquestes situacions.

 No obstant això, hi ha hagut casos en què aquest fet no s’ha produït pas, ja que hi ha hagut alpinistes de renom que han volgut retre tribut als abnegats guies de muntanya que els han obert el camí per assolir les seves proeses alpinístiques. Noms il·lustres com els de Mummery, Whymper, Brulle o Russell varen lloar sovint el mèrit dels seus guies, uns homes que durant els inicis de la pràctica del muntanyisme no pertanyien a cap col·lectiu específic que els protegís ni els formés. Aquells guies autodidactes, sovint improvisats i escollits “a ull” pels seus clients eren de classe molt humil, rude i senzilla, i provenien normalment dels mateixos pobles situats a les faldes de les muntanyes que els seus adinerats pagadors cobejaven. De fet, el guiatge els oferia un benefici extra per a les seves migrades i precàries economies.

Dins d’aquest context, cal dir que el llibre ressenyat és un meravellós exemple d’enaltiment d’un guia en mans del seu client. A dins seu es pot copsar la intensitat del tribut i homenatge pòstum que Julius Kugy, considerat per a molts com el pare de l’alpinisme modern als Alps Julians, va voler oferir a un dels seus guies més estimats i apreciats, l’Anton Oitzinger. L’obra ens parla de la vida i personalitat d’aquest experimentat home, que va venir al món en el pintoresc poblet de Valbruna, situat als peus d’uns Alps Julians Occidentals que aleshores romanien gairebé verges. En les pàgines del llibre es poden assaborir els trets destacats del guia preferit de Kugy:

 …coratge, vigor físic, habilitat, salut, rapidesa, resistència, ple coneixement de la muntanya, de les seves dificultats, contratemps i perills, excepcional capacitat d’orientació, intuïció fulminant davant les més variades circumstàncies, una manera elevada de concebre les coses de la vida, respecte, modèstia, ànim feliç, energia i intel·ligència…”

A la casa natal d’Anton Oitzinger, situada a Valbruna, es pot contemplar una elaborada estàtua de fusta on apareixen Julius Kugy assegut i Oitzinger situat dempeus al seu costat. Autor: Òscar Masó Garcia

Tota l’obra se sintetitza dient que és com un regal literari amanit amb el segell inconfusible de qui és considerat com el "cantor dels Alps Julians". Una lectura a través de la qual desfilen tota una plèiade d’amistats, guies, cims i llocs recurrents de la fantàstica iconografia kugyana, sense mancar-hi nombroses anècdotes. Cal dir que la vena literària de Kugy va sorgir-li en la maduresa, quan la seva activitat a la muntanya ja anava en declivi i això es nota en els seus llibres, els quals desborden records, nostàlgia i evocadors sentiments del passat viscuts a flor de pell.

De la vida d’Oitzinger Kugy ens descriu la duresa dels oficis que va exercir, vinculats a l’agricultura i sobretot a la ramaderia, a través de la qual va recórrer des de la infància tots els topants de les grans muntanyes del costat de casa seva, empaitant les ovelles i les cabres que se li extraviaven. Més tard va anar a treballar a Bulgària, on va haver de ser molt fort i valent per no cedir al terror imposat per les nombroses bandes d’assassins. Anys després va tornar a Valbruna i va continuar treballant al camp, va formar una família i va combinar el seu dia a dia amb l’exercici de guia de muntanya, donant servei a Julius Kugy i altres muntanyencs de l’època. Amb ells Oitzinger va inaugurar, a cavall dels segles XIX i XX, nombrosos itineraris d’escalada que per aquells temps eren molt agosarats, passejant-se per les monumentals parets calcàries dels gegants alpins de la regió, on destaquen per mèrits propis els formosos Jôf Fuart i Jôf di Montasio. Amb Kugy va signar vies avui en dia convertides en clàssiques, i una d’aquestes vies està descrita amb pèls i senyals en el llibre a través de l’anguniós drama que van patir guia i client, junt amb dos companys més, per poder superar amb gran perill i exposició l’actualment famós “Passo Oitzinger” al Jôf di Montasio:

 “Intento mantenir-me tan quiet com puc, tenint molta cura de la corda i calculant cada possibilitat si l’Anton cau. “No puc més”, diu Oitzinger, i amb terror m'adono que li comencen a tremolar les cames.”

D’entre les nombroses descripcions d’escalades pioneres que conté el llibre cal ressaltar les fascinants jornades que dedicaven a l’observació minuciosa i atenta dels moviments dels isards, les quals els ajudaven a descobrir els passos clau, gairebé invisibles a ull nu, que els permetien vèncer els punts més escabrosos de les grans parets que volien superar.

L’obra també ens transporta als terribles anys de la 1a Guerra Mundial, durant els quals aquelles bellíssimes muntanyes varen convertir-se en front de guerra i els seus escarpats cims esdevingueren espectadors de pedra d’autèntiques atrocitats perpetrades entre les tropes italianes i les austrohongareses. A la fi del conflicte Valbruna va quedar arrasada per les bombes incendiàries i els habitants que varen sobreviure, entre ells l’incombustible Anton Oitzinger, varen haver de començar de zero.

Part del fabulós escenari rocós on Oitzinger va desplegar les seves heroiques arts escalatòries: d’esquerra a dreta: Jôf Fuart i Jôf di Montasio, vistos des del nord-oest. Autor: Òscar Masó Garcia

Aquest llibre va ser escrit per Kugy en alemany i publicat l’any 1935 amb el títol “Anton Oitzinger. Ein Bergführerleben”, sota l’editorial Leykam Verlag, de Graz (Àustria). De fet, si bé Kugy coneixia l’italià, la seva obra la va escriure en general en alemany, la llengua de la nacionalitat amb la qual va néixer, que era la de l’imperi austrohongarès. Anys després i en plena maduresa Julius va viure la 1a Guerra Mundial i la desfeta posterior d’aquell imperi, un fet pel qual va haver de resignar-se a convertir-se en ciutadà italià fins als seus darrers dies. 

Portades d’algunes de les diferents edicions que ha tingut el llibre: 1) La 1a edició, publicada l’any 1935 i escrita per Kugy en alemany. 2) Edició anglesa, traduïda per H. E. G. Tyndale, any 1938. 3) Edició eslovena de 1977. 4) Edició recent en anglès editada per Ed. Saisera l’any 2005. Recull realitzat per Òscar Masó Garcia

Després de publicar-se l’obra aquesta es va traduir a l’anglès, a l’eslovè i finalment a l’italià. Això demostra que la figura i el llegat de Kugy s’han anat mantenint vius fins als nostres dies en diferents països, si bé a casa nostra és un perfecte desconegut a causa de la llunyania i del desconeixement que se’n té dels indrets que ell va explorar a fons. Aquest llibre pot servir com a primer tast de l’obra ingent que va produir aquest pioner alpinista triestí!

Fitxa:

·         Títol: Anton Oitzinger. Vita di una guida alpina.

·         Autor: Julius Kugy.

·         Traducció: Rinaldo Derossi.

·         Idioma: Italià.

·         Edició: 1a reimpressió de la 2a edició (maig 2001).

·         Editorial: LINT (Trieste).

·         ISBN: 88-8190-086-6.

·         Pàgines: 144.

·         Gènere: Biografia.

·         On trobar-lo: Al Catàleg Col·lectiu de les Biblioteques del Servei Bibliotecari Nacional d’Itàlia (OPAC-SBN). Enllaç: https://opac.sbn.it/

"Adam Ondra, The Climber"

 

Pot semblar estrany que parli d’un llibre basat en la biografia d’una figura mediàtica de l’escalada a nivell planetari com és el txec Adam Ondra (Brno, 1993), especialment vinculat amb les competicions i l’escalada esportiva, tot i que no li fan escarafalls les vies clàssiques i exposades, però em venia de gust tafanejar una mica a dins de l’Olimp d’aquest esport per mirar d’entendre què s’hi cou i quines conclusions es poden treure. El llibre “Adam Ondra, The Climber” podria ser una de tantes biografies escrites per un escriptor-periodista mercenari remunerat a cop de talonari que ens parlen d’un jove esportista convertit en estrella mundial, destinada a ser un best-seller gràcies als milers de seguidors delerosos de conèixer fil per randa les seves proeses inabastables, però la veritat és que va més enllà d’un simple exercici d’autobombo i d’un ball inacabable de xifres galàctiques. Es podria dir que és una biografia intimista i poc usual, ja que està escrita a dues mans; per un cantó hi ha participat una persona molt pròxima al biografiat, el reconegut i potent escalador italià Pietro Dal Prà (Vicenza, 1971), que va introduir un joveníssim Adam Ondra en l’art d’escalar les vies de gran paret extremes i ha estat com un segon pare i mentor dels seus primers passos seriosos en l’escalada. Per altra banda, hi trobem l’aportació del protagonista del llibre (fet poc habitual), aconseguida per Pietro després de proposar-li-ho:

 “M’hauràs d’ajudar molt, m’hauràs d’explicar les teves històries, i no només les vies que has escalat, perquè això la gent ja ho sap”.

 Doncs gràcies a aquesta petició el llibre conté molts textos d’Adam Ondra, aportant el seu punt de vista personal al final de cadascun dels capítols, oferint una segona visió de tot plegat que enriqueix molt l’obra.

No cal dir que per als fans de l’Adam el llibre és una benedicció, però també per a qualsevol que s’interessi per la història de l’escalada és una bona proposta per conèixer amb profunditat els sentiments i les motivacions, reptes i experiències viscudes per algú com l’Adam, que per alguns és considerat la “representació personificada de l’art d’escalar”. Tal com succeeix en altres disciplines esportives, quan es parla de l’elit d’un esport, o sigui d’aquells que assoleixen el seu màxim nivell i especialització, es parla dels que marquen la seva evolució i obren el camí a seguir per a les noves generacions, i en aquest cas l’Adam ha representat la punta de llança de l’escalada dels darrers temps, sense ignorar que ho ha fet en companyia d’altres fora de sèrie com ell. Aquesta biografia ens mostra com ha sabut donar el màxim de la seva capacitat en diferents modalitats d’escalada, mogut per un fanatisme i una força d’empenta enormes, disfressats per una personalitat tímida i summament curiosa. Aquesta polivalència l’ha dut a erigir-se en el candidat al millor escalador que hagi existit fins al dia d’avui.

En el llibre es pot conèixer com es va gestar la seva afició a escalar als 3 anys i de la mà dels seus pares, els quals eren uns escaladors empedreïts que de joves fugien de les dures condicions de vida del seu país, que llavors era Txecoslovàquia, i com trobaven a la roca l’anhelada llibertat. Certament, l’Adam ens parla d’aquells anys iniciàtics com si es tractés d’una era molt remota:

 “L’escalada ha canviat immensament des de l’època en què em vaig iniciar.[…] Quan jo era un marrec, la forma en què la gent percebia l’escalada era completament diferent. Recordo veure les cares d’estranyesa dels meus companys de classe quan jo els deia que escalava: en aquells temps no tenien ni idea del que els deia.”

 L’evolució posterior d’aquell nen escalador queda ben reflectida al llarg de l’obra, la qual ens transporta a les impressionants fites assolides pel protagonista al pas dels anys: a 16 anys (2009) va guanyar la primera medalla d’or de moltes que després vingueren al llarg de la seva trajectòria en els campionats d’escalada mundials. La competició el va dur a conèixer l’incombustible eibarrès Patxi Usobiaga, que primer va esdevenir un potent rival, més tard el seu entrenador personal i actualment és un dels seus millors amics. Pel que fa a la dificultat, l’Adam el 2012 va encadenar el primer 9b+ del món amb Change (Flatanger, Noruega) i el 2017 va esclatar la gran notícia: ell mateix va anunciar la primera proposta seriosa de grau 9c de la història amb una línia creada i alliberada per ell: Silence, també a Flatanger, que de moment és la màxima dificultat d’escalada mai assolida fins ara. Posteriorment, han aparegut fins a quatre propostes més d’aquest grau en una cursa d’alt nivell reservada exclusivament per a l’elit més selecta. Primer fou el francès Seb Bouin qui va proposar també un 9c, en aquest cas amb DNA (França) l’any 2022; després ho va fer l’austríac Jakob Schubert amb B.I.G. (Noruega), l’any 2023; més tard i des dels Estats Units Sean Bailey va reclamar el gener de 2026 un 9c per Duality of Man (Arizona, EEUU), i finalment ha estat el fanàtic escalador madrileny Jorge Díaz-Rullo qui ha proposat un 9c fa pocs mesos per Café Colombia (Margalef, Tarragona). I qui sap què succeirà en el futur? Només cal esperar i gaudir-ho.

De Silence, l’Adam reflexiona en el llibre:

 “Quan vaig escalar Silence vaig tenir la sensació d’haver arribat al punt més alt de la meva carrera. També em vaig sentir una mica trist perquè vaig saber que probablement mai tornaria a escalar una ruta més difícil, almenys en termes de grau. Escalar una ruta de 9c+ no em va semblar real, i continua sense semblar-m’ho.”

 Les pàgines del llibre també transporten Ondra a les grans parets, just quan l’any 2016 es va convertir en el primer repetidor del mític Dawn Wall (El Capitán, Estats Units), de més de 900 metres d’altura i grau màxim 9a, després de la mediàtica primera ascensió feta per Tommy Caldwell i Kevin Jorgeson. L’any 2013 va fer la segona escalada de 9a a vista de la història amb Cabane au Canada (Rawyl, Suïssa) poc després que el potentíssim alemany Alex Megos hagués fet la primera mundial d’aquesta modalitat amb Estado Crítico (Siurana). L’any 2018 l’Adam va encadenar el primer (i actualment únic) 9a+ al flaix de la història amb Supercrackinette (Saint Léger du Ventoux, França), i l’any 2024 va fer una incursió excepcional en l’arriscada escalada tradicional (trad, d’autoprotecció), repetint la via de màxim grau mundial d’aquell moment d’aquesta especialitat, que llavors era la via Bon Voyage (9a) a Annot (França), realitzada per primer cop el 2023 pel seu propi creador, l’anglès James Pearson. Els darrers temps l’Adam s’ha concentrat molt amb l’escalada de blocs, i l’any 2025 va repetir el boulder Soudain Seul (9a de bloc) a Fontainebleau, França, essent el màxim grau mundial d’aquesta modalitat d’aquell any, encadenat per primer cop pel belga Simon Lorenzi el 2021. Poc després l’Adam va començar a provar Imothep, un altre bloc de Fontainebleau que es creu que podria arribar al 9a+…

 Actualment, l’Adam és pare de família i viu de l’escalada, representant diverses marques comercials. No para quiet i és molt present a les xarxes socials, incloent-hi una web personal curulla de xifres i dades. El trobarem sempre amatent a totes les novetats del món vertical i no perd pas l’oportunitat de continuar la seva recerca vertical, tan fanàtic com sempre. En una declaració recent va dir que li hauria agradat molt guanyar un or als Jocs Olímpics. De fet, va participar en els de Tòquio de 2021 i els de París de 2024, i en ambdós casos va fer un sisè lloc. Qui sap si ho provarà de nou en els següents jocs, malgrat que ja no sigui tan jovenet! De fet, en el llibre l’Adam parla de les Olimpíades:

 “La inclusió de l’escalada com a esport olímpic ha estat sens dubte una de les raons que ha contribuït al creixement sense precedents d’aquest esport”.

 Cal dir que de cara al present i el futur l’Adam no para. Està capficat en assolir encadenaments a vista o al flaix dels blocs més durs del món, i també s’atreveix a temptejar algunes de les noves propostes de 9c que han aparegut. De fet, recentment se li ha girat força feina, ja que el màxim grau planetari de boulder ha pujat un llistó més amunt perquè ja tenim el primer boulder proposat de 9a+ del món amb Exodia (Val Pellice, Itàlia), de la mà de l’italià Elias Iagnemma, un possible nou objectiu pel nostre protagonista! I pel que fa a l’escalada tradicional cal dir que enguany ha sorgit també la primera proposta de 9a+ mundial amb Drifter's Escape (Squamish, Estats Units), de la mà de l’estatunidenc Connor Herson. A l’Adam no li falta feina per fer ni tampoc, òbviament, competència. Encara és molt jove i té moltes idees al cap. En el llibre ens parla de qui va ser el seu ídol juvenil i font d’inspiració: l’alemany Wolfgang Güllich (1960-1992), considerat el primer escalador de grau 9a del món. De fet, i sense mencionar-lo explícitament, a les darreres pàgines ens confessa un desig de futur que demostra que vol seguir les passes d’aquest l’ídol, ja que Güllich es va aventurar molt més enllà de l’escalada esportiva:

 “El meu somni seria realitzar la primera ascensió d’una via en una gran paret, possiblement a gran alçada, utilitzant únicament les meves mans i els meus peus de gat per a l’escalada.”

Portada de la icònica biografia de Wolfgang Güllich, obra del seu amic Tilmann Hepp. Güllich va ser una font d’inspiració per a Adam Ondra.

A tall d’anècdota personal voldria comentar que qui subscriu aquestes línies no va voler perdre’s l’oportunitat de conèixer l’Adam en persona durant la diada de Sant Jordi d’enguany, aprofitant que signava el seu llibre a Barcelona. Va ser un moment molt especial, amb el qual vam intercanviar unes paraules, em va signar el llibre i vaig poder donar-li la mà, sabedor que aquella mà havia fet tantíssimes escalades a l’abast de ben poques persones al món. Al mateix temps em vaig sentir molt sorprès i estranyament un xic decebut pel fet de no veure’l envoltat de grans masses de gent ni havent de suportar una llarga cua d’espera perquè em signés el llibre. Això podria demostrar que, tot i que l’escalada viu una puixança a tot arreu, les ganes de practicar-la de molts dels seus adeptes no es corresponen amb la curiositat per conèixer la història que s’amaga darrere del seu hobby predilecte, ni quins són els seus protagonistes més destacats. Segurament si s’hagués tractat d’un polític, un escriptor de best-sellers, una celebrity, un influencer o una estrella del reggaeton encara estaria fent cua. Malgrat tot, l’encontre va rutllar molt bé perquè vam poder estar gairebé sols, de tu a tu, contenint-me l’emoció i els mateixos nervis que tindria un adolescent davant del seu ídol de joventut, però alhora alleujat en descobrir que es tractava d’un noi que se’m va presentar tal com el descriu el llibre: respectuós, tímid, un xic vergonyós però ben agradable i natural. En definitiva, humà!

Adam Ondra signant-me el llibre el dia de Sant Jordi de 2026 a Barcelona. Autor: Òscar Masó Garcia.

Per finalitzar, i com a cloenda d’aquest petit homenatge dedicat a aquest incansable escalador, he extret del llibre què en pensen el seu mentor Pietro Dal Prà i ell mateix sobre el futur de l’escalada, amb un enfocament que pot sorprendre:

 “Tant Pietro com jo pensem que molts dels aspectes de l’escalada que per a nosaltres tenen encara un gran valor es podrien estar perdent per sempre, i que no podem fer gran cosa per evitar-ho. L’escalada és canvi, i els temps estan canviant.”

Fitxa:

·         Títol: Adam Ondra, The Climber.

·         Autor: Pietro Dal Prà i Adam Ondra.

·         Idioma: Castellà.

·         Edició: 1ª edició (desembre de 2024).

·         Editorial: Ediciones Desnivel, S.L.

·         ISBN: 978-84-9829-694-5. D.L.: M-27025-2024.

·         Pàgines: 382.

·         Gènere: Història de l’escalada.

·         On trobar-lo: A l’Aladí. Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals

“Mont-rebei. Biografía alpinística 1970-1995”

 

Després de les biografies de Juli Soler Santaló i d’Andrés Espinosa a continuació us descric no pas la biografia d’una persona sinó la d’un indret, que ha estat escrita pel prestigiós escalador i escriptor establert a Catalunya Antonio García Picazo (Tarazona de la Mancha, Albacete, 1957). El seu llibre “Mont-rebei. Biografía alpinística 1970-1995” és un testimoni únic del primer quart de segle d’exploració i descoberta per part dels escaladors de l’escenari més grandiós dels Prepirineus centrals, una muralla calcària que arriba al mig kilòmetre d’alçada i que es troba partida pel bell mig pel riu Noguera Ribagorçana, marcant la frontera entre Catalunya i l’Aragó i formant el congost de Mont-rebei. Aquest indret de dimensions colossals es troba inundat pel pantà de Canelles, que va ser inaugurat l’any 1960. Avui en dia tota la zona està molt de moda després de ser potenciada i comercialitzada de forma desmesurada, i pateix una gran freqüència d’excursionistes i amants del caiac i les vies ferrades, a banda de les nombroses cordades que any rere any s’enfilen com formiguetes per aquest mur indòmit que està dividit en dos trams: la paret d’Aragó, situada al costat occidental (aragonès), i la paret de Catalunya, situada al costat oriental (català).

El Congost de Mont-rebei amb la paret de Catalunya a la dreta i la de l’Aragó a l’esquerra, amb el pantà ple a vessar. Autor: Òscar Masó Garcia.

L’Antonio va escriure el llibre amb el seu peculiar estil poètic i evocador de les grans gestes de l’escalada clàssica i de l’alpinisme. Era la seva quarta obra i la segona que versava sobre Mont-rebei. La primera que havia escrit sobre aquest indret era la històrica i pionera guia titulada “Escalades al Montsec, Mont-Rebei” d’Edicions Pleniluni (1989), fruit del darrer esforç editorial de l’incansable Josep Maria Rodés, el qual ens va deixar abans de sortir a la llum aquest llibre del Picazo.

Portada del llibre “Escalades al Montsec, Mont-Rebei” (Edicions Pleniluni), escrit per Antonio García Picazo l’any 1989.

La segona obra de Picazo sobre Mont-rebei va ser, doncs, la que ara us presento. De fet, va ser el primer treball que ell va autoeditar, raó per la qual se’n van fer pocs exemplars i pràcticament no es pot trobar enlloc! La primera edició és de 1997 (400 exemplars) i la segona (la que aquí es descriu) és de l’any 2004 amb una mica d’ampliació de continguts i tan sols 100 exemplars.

Tot plegat és un volum molt especial, confegit amb un gran coneixement de causa, no debades l’autor ha obert 14 vies a Mont-rebei i efectuat dotzenes de bivacs penjant en els seus abismes. Amb aquest bagatge, que llavors encara anava creant, Picazo va començar a treballar en aquesta obra única, irrepetible, amb el desig que pogués transmetre de primera mà a través dels escrits redactats en calent pels seus protagonistes tot el procés de descoberta d’aquest paratge i les seves primeres obertures, que segons Picazo són les línies més lògiques i atractives del congost. De fet, fa només mig segle i escaig que aquest indret encara no el coneixia cap escalador, una cosa difícil de creure! La situació allunyada, salvatge i discreta feia de Mont-rebei un colós fugisser de qualsevol mirada forana, i no va ser fins a l’any 1970 que s’hi va obrir la primera via, la GEDE, a càrrec de Jordi Matas, Miquel Lusilla i Josep Paytubí, aquest darrer engrescat de ple avui dia en el Servei General d’Informació de Muntanya (SGIM).

 Just quan l’Antonio iniciava la seva dilatada carrera alpinística, un dia va anar a l’Hostal del Lago (actual Restaurant del Llac), proper a Tremp, després d’una escalada a Terradets, i va sentir a parlar d’un indret misteriós:

 “Allí entre la espesa bruma de los interminables comentarios alpinos, uno de los presentes sacó a la luz extraños rumores de que al otro lado de Terradets se alzaba una pared de 700 metros de altura. No dijo el nombre, o si lo dijo, no me enteré porque a partir del instante en que mencionó “700 metros de altura”, automáticamente mi cerebro dejó de atender a todo tipo de términos lingüísticos.”

 Aquell misteri va trigar en resoldre’s, per la gran dificultat d’accedir-hi sense mitjans propis i amb la necessitat de comptar amb una bona colla de dies lliures. Però finalment el dia somiat va arribar, i l’Antonio va poder visitar Mont-rebei:

 “Recuerdo muy bien que nada más verlo, todo mi ser recibió un fuerte choque emocional.”

 L’obra que us presento és fruit d’aquell primer encontre. En les seves pàgines l’Antonio ens descriu els accessos al congost, les meravelles naturals que s’hi apleguen, la climatologia, que pot ser extrema en els mesos d’hivern i d’estiu, i sobretot la història detallada dels primers escaladors que s’hi van aventurar. Ens parla de l’evolució dels materials a escala internacional, en un capítol introductori farcit de dades que bé es mereixeria formar part d’un decàleg de la història del material d’escalada. Ens posa a la pell dels joves del GEDE i la primera obertura al congost, dels atrevidíssims components del CEC que varen obrir l’any 1977 la CADE a la paret d’Aragó, una via sensacional avançada en el seu temps. De mica en mica van discorrent els primers actors i les seves obres, així com les primeres disputes per ascendir les línies més lògiques amb uns egos pujats de to però sempre mitjançant un combat respectuós i talentós. Llavors els potents alpinistes francesos van assabentar-se que hi havia un racó quasi verge fora de mides abandonat pels escaladors meridionals de l’altre costat de la frontera. Es tractava dels portadors dels cognoms il·lustres Uzabiaga, Thomas, Laffranque, Audoubert, Despiau, Fabbro, Audoubert, Galy, Dubouloz, Schulz, Munsch, Joly, Richer, etc. que immediatament obriren les xemeneies i díedres més destacats. Després despertaren els del costat assolellat dels Pirineus amb cognoms destacats com els Paül, Lalueza, Albir, Badia, Cucó, Herrero, Jover, Parera, Dalmases, Baciero, Marzo, Renom, Rigol, Bohigas, Porta, Llop, Moreno, “Paca”, Parcerises, López, Pañella, Camacho, Peña, Vila, Tibau, Vargas, Nicolau, Camprubí, Brescó, Ballart, Lluch, Solé, Arbós, etc, etc, etc. i sobretot el prolífic madrileny Jesús Gálvez amb els seus companys. També ens parla del darrer habitant de la zona, el carismàtic Santiago Domingo del poble de l’Estall, i finalment cal destacar el mateix Antonio García Picazo, que va protagonitzar-hi la primera obertura a la Península d’una via de big-wall en solitari obrint la via que du el seu nom a la paret de Catalunya (any 1982). Una proesa descrita amb detall en el llibre, així com altres realitzacions seves.

Ressenya de la via Antonio García Picazo a la paret de Catalunya, essent la primera via oberta en solitari en un big-wall a la Península. Autor: Armand Ballart Codó.

Per acabar de donar més dades sobre el llibre, cal dir que la portada és obra de Xavi Vidal, autor de molts croquis i dibuixos en altres obres. A més, a l’interior trobareu moltes ressenyes dibuixades de les vies descrites, amenitzades tal com he dit abans amb relats escrits pels mateixos escaladors oberturistes i publicats en revistes, alguns d’ells realment originals, esfereïdors i fins i tot molt còmics com el relat de la via “Pesadilla de los Dioses”. Alguns personatges que hi han deixat empremta són descrits amb cura pel Picazo, com per exemple el desaparegut terrassenc Manuel López, àlies “Manolo 1º el Grande”, que sembla que és qui va fer famós el proverbi vertical que resa:

 “ Terradets és per als nens, Regina per als homes i Mont-rebei per als superhomes.”

 La continuació d’aquesta biografia, del 1995 en endavant, ha estat extensíssima. Se’n pot copsar bona part al número especial que la revista Desnivel va dedicar a Mont-rebei l’any 2025 (Nº441), i també a la completa guia d’escalada de Luis Alfonso. Avui en dia el metre quadrat vertical verge comença a ser escadusser al congost, i les noves línies sovint enllacen trams de diverses línies o les creuen, sempre amb uns graus impensables fa cinc dècades, i participant-hi fins i tot l’eminentment esportiu Chris Sharma. Però no s’hi ha obert cap via per dalt, que se sàpiga, seguint els cànons més genuïns de l’escalada clàssica. És la petja de l’evolució a Mont-rebei.

Fitxa:

·         Títol: Mont-rebei. Biografía alpinística 1970-1995.

·         Autor: Antonio García Picazo.

·         Idioma: Castellà.

·         Edició: 2ª edició (2004).

·         Editorial: Autoedició.

·         D.L.: B-20.676-99.

·         Pàgines: 242.

·         Gènere: Història de l’escalada.

·         On trobar-lo: A l’ARGUS (Catàleg de biblioteques públiques de Girona, Tarragona, Lleida i Terres de l’Ebre).

"Juli Soler i Santaló"

 

El present llibre és una biografia escrita pel prolífic geògraf, historiador i escriptor Josep Iglésies i Fort (Reus 1902 - Barcelona 1986) dedicada a l’il·lustre pioner de l’excursionisme català Juli Soler i Santaló (Barcelona, 1865-1914). Es tracta d’una obra ben reeixida i amena de llegir, que sovint mostra una total empatia amb el personatge. Hi destaquen el característic apassionament d’Iglésies a l’hora de descriure els fets dramàtics i les virtuts i defectes del biografiat, així com les belleses de la muntanya, salpebrant-ho amb alguna paraula o expressió arcaica que ho fa tot plegat més original. He de dir que el meu germà Albert em va recomanar vehementment que llegís aquest llibre, i gràcies a això l’he inclòs en aquest blog.

El personatge que Iglésies ens descriu va ser un gran promotor i dinamitzador del món excursionista de casa nostra quan aquest encara estava a les beceroles i tan sols uns pocs erudits divulgaven aquesta afició des d’un punt de vista més aviat científic. L’activitat incansable de Juli Soler sobre el terreny i sobre el paper el varen convertir en un soci preeminent del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Tot i això, el seu fructífer periple vital, que fou malauradament curt en morir de forma sobtada per malaltia, avui en dia passa força desapercebut dins l’àmbit muntanyenc català.

De Juli Soler cal ressaltar la seva passió polifacètica per l’excursionisme, que va poder conrear des de ben jove gràcies a una economia solvent que li va obrir de bat a bat la muntanya i la va poder recórrer i divulgar d’una forma innovadora, efectiva i amenitzada amb unes impressionants panoràmiques fotogràfiques que avui en dia tenen un valor incalculable i han esdevingut, lògicament, la nineta dels ulls del CEC.

Soler va ser enginyer de formació, però va posar en segon pla aquest ofici i es va dedicar a recórrer els Pirineus de forma sistemàtica, començant pel Pallars i l’Aran, sense deixar de banda altres indrets de Catalunya, que també va recórrer i divulgar. No es va casar ni tenir descendència. L’any 1906 va publicar la seva magistral guia de la Vall d’Aran, una obra avançada a l’època i que li va suposar la solemne distinció de Fill Predilecte per part dels aranesos. Els darrers anys de la seva vida els va dedicar a resseguir fil per randa les valls pregones i salvatges del Pirineu d’Osca, ben poc conegudes en aquells temps, i que Soler va difondre i divulgar a bastament amb unes monografies detallades que des de l’Aragó avui en dia encara són molt estimades i valorades com a publicacions primerenques dels seus encants amagats.

A més, Soler va ser un promotor d’iniciatives pioneres en aquella època com la d’inaugurar i costejar una estació meteorològica a Vielha, també la de plantar una de les primeres tendes d’acampada catalanes, a més de proposar una xarxa de refugis que donaria un servei a una comunitat excursionista que ell vaticinava que aniria en augment, i fins i tot la de predir que Benàs es convertiria en un dels centres estratègics dels excursionistes pirinencs, com així ha estat.

Juli Soler i Santaló al cim del pic Collarada (Pirineu Aragonès).
Autor: Juli Soler i Santaló.

Copyright: Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya (AFCEC).

La biografia ens conta que el nostre personatge va consagrar els darrers temps de la seva vida a fer realitat el seu somni més gran: la construcció del refugi de la Renclusa, situat als peus de l’Aneto, i pel qual va rebutjar el càrrec de president del CEC per poder-s’hi dedicar de ple. Ell va ser-ne l’ideòleg i promotor, i no va tenir cap mania en seguir la construcció malvivint a dins d’un petit i humil estatge provisional bastit al costat de les obres, ja que segons ens conta Iglésies:

 “Les incomoditats temporeres representaven ben poca cosa davant la satisfacció de poder consagrar el seu amor a la Maladeta amb aquella edificació i retrobar-se ell mateix, purificat el seu esperit en aquelles solituds, lluny de les mil preocupacions i afanys que en si mateixa congria la ciutat”.

Com a excursionista Soler va ser incansable i d’ell es diu que va introduir plenament la mirada esportiva sense oblidar un cert deix científic. Va recórrer moltíssims cims destacats dels Pirineus centrals, tot i que no va ser pas escalador, però no va defugir les grans ascensions ni les condicions severes de les nits fredes i els aixoplucs precaris. Va ser guiat per gent de les contrades que explorava com ara guies, pastors, contrabandistes, etc. En un cas, Iglésies ens parla de l’encontre que va tenir amb uns pastors, dels quals:

 “…llur rudesa els privava d’entendre quin designi menava allà dalt d’aquell foraster procedent de terres llunyanes i planeres que menystenia la ciutat populosa, la màgia de la qual solament intuïen vagament, per prendre coneixença en els verals on ells trobaven tants patiments.”

I com a resposta a la incomprensió dels humils pastors, la biografia ens diu que:

 “Soler es justificava en el “treure vistes” amb la seva voluminosa màquina fotogràfica, però no semblava proporcionar el degut convenciment. Els pastors admiraven, però, la seva fortalesa física i sentien un confús respecte per un semblant explorador.”

A banda de la seva faceta d’explorador i d’acaparador de dades de tota mena, Iglésies ens confessa que Juli Soler deixava entreveure un esperit molt sensible a les meravelles de la muntanya i que de tant en tant evocava amb devoció els poetes i savis que l’havien precedit en el cant a la magnificència dels cims. Per aquest motiu, encara que la seva prosa directa, correcta i rigorosa semblava que amagava aquesta faceta, a vegades Juli Soler deixava brollar unes descripcions escrites a flor de pell. En aquest sentit, cal dir que el darrer capítol és molt delicat, fins i tot intimista, perquè ens apropa a les interioritats d’un Juli Soler que maldava per restar al peu del canó malgrat la inexorable malaltia que se’l va endur prematurament.

Com ja he indicat abans, Soler va publicar molts articles dedicats a les seves exploracions, que més tard s’han recopilat i reimprès, incloses moltes de les seves fotografies, i va documentar i fotografiar de forma exhaustiva i excepcional tot allò que visitava, tant del món natural com de l’humà, que en aquest darrer cas enfocava especialment en els costums i formes de viure dels habitants dels pobles que visitava, uns costums que avui en dia segurament han desaparegut en molts indrets.

Diverses publicacions que ens poden ajudar a conèixer millor l’obra i el llegat de Juli Soler i Santaló, a banda de la biografia aquí ressenyada i dels butlletins del CEC amb dotzenes d’articles seus i diverses guies que va publicar:

1-“La Vall d’Aran” (1906), obra mestra de Juli Soler. 2-“Pel Pirineu Aragonès” (Ed. Cossetània, 2002) recull de textos de Juli Soler amb pròleg exquisit d’Enric Faura. 3-“Viajes por el Alto Aragón” (Ed. Parques Nacionales, 2004), recull de textos de Juli Soler. 4-“Excursions per l’Alta Ribagorça (1903)” (Ed. Garsineu, 2003), recull de textos de Juli Soler. 5-“Seduït per valls i cims. Volum I” (Ed. C.E. Catalunya, 2011), exposa en gran format fotografies de Juli Soler del Pirineu Català i la Val d’Aran, amb biografia inclosa. 6-“Seduït per valls i cims. Volum II” (Ed. C.E. Catalunya, 2012), exposa en gran format fotografies de Juli Soler d’Osca i l’Alt Pirineu.

No em vull oblidar de citar merescudament l’autor de la biografia, el reusenc Josep Iglésies i Fort, que com he indicat al principi va ser geògraf, historiador i sobretot un escriptor prolífic. A dins de la seva immensa obra cal destacar la seva aportació literària al món de l’excursionisme, que és ingent i cabdal, destacant-hi la imprescindible i monumental Enciclopèdia de l’Excursionisme, que consta de dos volums i va comptar amb nombrosos col·laboradors especialistes, així com la publicació de guies coescrites amb Joaquim Santasusagna sobre Prades, Montsant, el Camp de Tarragona, etc. i les diverses biografies que ens va regalar sobre il·lustres del món excursionista català com Lluís Estasen, mossèn Jaume Oliveres, Pau Vila, Artur Osona, Norbert Font i Sagué, Joaquim Santasusagna, etc. L’any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Per acabar, i abans que comenceu a llegir àvidament aquesta biografia, guardonada amb el Premi Sant Bernat de 1969, he d’afegir que Juli Soler amb el seu llegat es va posar a l’altura dels seus homòlegs francesos, que tantíssims anys ens duien d’avantatge, i fins i tot hi ha qui l’ha considerat el Henry Russell català!

Fitxa:

·         Títol: Juli Soler i Santaló.

·         Autor: Josep Iglésies i Fort.

·         Idioma: Català.

·         Edició: 1971.

·         Editorial: Rafael Dalmau, editor.

·         D.L.: B. 37.432 - 1971.

·         Pàgines: 170.

·         Gènere: Biografia.

·         On trobar-lo: A l’Aladí. Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals