Pàgines

12/06/2024

“Refugio Giner de los Ríos (1916-2016)”

 


El refugi Giner de los Ríos està situat en ple cor de la vasta i fabulosa Pedriza del Manzanares, un paradís de capricioses formacions granítiques enclavat al sud de la serra de Guadarrama, la qual forma part del Massís Central de la península Ibèrica i es troba inclosa dins del Parc Nacional homònim. El refugi, que està situat a una alçada de 1.200 metres, es pot visitar emprant tres quarts d’hora de caminada des de l’aparcament limitat i controlat de Canto Cochino. El llibre “Refugio Giner de los Ríos (1916-2016)” va néixer per commemorar els cent anys d’aquest històric i entranyable equipament amb una publicació dedicada a la seva història. Es tracta d’una obra de mides més aviat reduïdes, de la qual en destaca la concepció ben original, d’edició acurada i rigorosament documentada i amanida amb moltes il·lustracions. Les seves pàgines, escrites per l’alpinista, escriptor i directiu “peñalaro” Carlos Muñoz-Repiso (Tànger, 1941), glossen la singladura d’aquest refugi de forma cronològica, un periple que no ha estat pas un camí de roses i que va començar quan l’edifici va ser erigit l’any 1916 per la Real Sociedad Española de Alpinismo Peñalara (RSEA Peñalara), que avui en dia el continua gestionant. Al llarg del llibre hom copsa que s’hi narra una gran part de la història fundacional d’aquesta entitat muntanyenca i ensems de la descoberta pionera i la posterior exploració sistemàtica de la Pedriza, uns fets que al llarg del temps la varen convertir en un objectiu d’escalada de primer ordre.

Es conta que l’any 1910 ja existia un primitiu i precari refugi a la Pedriza, l’anomenat Chozo Kindelán, erigit pels tres germans Kindelán (José Manuel, Juan i Ultano) i el seu cosí Pablo Martínez del Río, veritables pioners de les primeres escalades a la regió. Més tard, l’any 1913 es constitueix la “Sociedad Peñalara: los Doce Amigos”, que com resa el seu nom la formaven tan sols dotze membres i va ser precursora de l’actual RSEA Peñalara. En el si de la incipient entitat va sorgir la idea de construir un veritable refugi en ple cor de la Pedriza per fomentar l’excursionisme a la zona i dinamitzar l’entitat. Es creu que va ser el pioner “peñalaro” José Fernández Zabala qui va ser l’impulsor d’aquesta tasca. Dins del pròleg del llibre, escrit per Pedro M. Nicolás, president de la RSEA Peñalara, apareix de quina forma es transmetia aquesta iniciativa en aquella època:

“Peñalara está ultimando la construcción de un refugio en el interior de la misma Pedriza de Manzanares, que se jacta de haber descubierto y señalado á la admiración de todos como un paisaje fantástico y grandioso, teatro para todas las formas del alpinismo, desde el más pacífico al más intrépido y heroico”

En l’obra de Muñoz-Repiso es descriuen totes les vicissituds burocràtiques de l’època per fer realitat el refugi, amb el rocambolesc engany patit en l’adquisició del terreny i també el sorprenent pressupost de 3.000 pessetes de l’època (uns 18 euros de l’any 2016!), sufragats mitjançant una subscripció popular encapçalada ni més ni menys que pel rei Alfons XIII i altres personalitats d’alta instància. D’aquesta forma es va construir l’edifici i es va establir que la inauguració oficial seria uns dies després del final de les obres, en concret el dia 15 de maig de 2016, diada de Sant Isidre, festiva a Madrid. Però segons diu el llibre…

“¿quién era capaz de mantener el refugio cerrado hasta el día de su inauguración? Se produjo espontáneamente una preinauguración oficiosa y el refugio comenzó a utlizarse por los asociados desde el mes de abril, aprovechando las fiestas de Semana Santa”.

…i fins i tot es va arribar a encetar el 20 d’abril de 1916 un llibre de registre “no oficial” a dins del refugi, en el qual varen signar aquell mateix dia els primers ascensionistes d’una de les roques més famoses de la Pedriza, el Pájaro, que llavors s’anomenava “el Pinganillo Grande”, inaugurant l’era del primer boom d'escalades destacades a la regió. Els signants foren José Fdez. Zabala, el capdavanter, i els seus companys Joaquín García Bellido, Juan Almela Meliá i Alfredo Schachtzabel. La part posterior de la portada d’aquest llibre ens sorprèn amb una advertència escrita amb llapis:

“¡¡¡Ojo!!! En la fuente del Tolmo hemos encontrado 4 sanguijuelas de 10 milímetros.- Bebed con precaución.”

Aquest llibre històric, que va ser retirat durant l’acte d’inauguració oficial del refugi i substituït aquell mateix dia pel primer registre oficial, el vaig poder fullejar a la seu de la RSEA Peñalara gràcies al seu amable bibliotecari i documentalista Miguel Tébar, que malauradament ens va deixar l’any 2022 escalant als Galayos. Serveixin aquestes línies per homenatjar-lo a la seva memòria! 

Portada del primer llibre de registre “no oficial” del refugi Giner de los Ríos, col·locat el 20 d’abril de 1916. Foto: d’Òscar Masó Garcia a l’Arxiu RSEA Peñalara.

En aquella època el refugi era d’ús exclusiu per als socis de la RSEA Peñalara i la seva clau es custodiava a les dependències del club. Cal tenir en compte que llavors no era tan fàcil accedir al refugi i a la Pedriza com avui en dia, i la funció d’aquest equipament estava més que justificat. A l’hora de batejar l’edifici, Zabala va proposar el nom del destacat pedagog i filòsof Francisco Giner de los Ríos (1839-1915), finat un any abans d’inaugurar-lo. Francisco Giner va crear la Institución Libre de Enseñanza, basada en un innovador mètode d’educació que va influir poderosament en la seva època i també en els socis fundadors de la RSEA Peñalara, a qui consideraven com el verdadero descubridor del Guadarrama desde un punto de vista educativo, paisajístico y estético.”

El llibre ens narra la multitudinària inauguració del refugi, que va coincidir amb la segona ascensió al Pájaro, i va recorrent les vicissituds de les seves quatre parets, fent èmfasi amb els guardes que l’han gestionat i ensems incloent un emotiu escrit de l’actual responsable, l’incombustible Guzmán García. També s’hi narren múltiples anècdotes com les aparicions de llops, la figura del pastor que feia l’aprovisionament del refugi i que fins i tot s’encarregava del servei postal, les gestes escalatòries i les típiques polèmiques, com la de la cadena que es va ficar al Pájaro per pujar-lo massa fàcilment, i també la vida social de cada moment, com quan l’any 1930 va passar a ser la casa del GAM (Grupo de Alta Montaña de Peñalara), i en acabar la Guerra Civil es va rebatejar amb el nom de refugi José del Prado, un destacat “peñalaro”, fins que l’any 1976 va tornar a tenir el nom dedicat a Giner de los Ríos. Se’ns explica que en el decurs de les dècades el refugi ha viscut èpoques de gran afluència, també de reformes i altres de gran deteriorament degut al clima o al vandalisme (ja en el llunyà 1920 s’hi van fer greus bretolades!), però sempre ha estat mantingut, cuidat i freqüentat, a pesar de la millora exponencial del transport i les comunicacions, que han fet que la Pedriza i el Giner de los Ríos quedin a un tres i no res de la gran urbs madrilenya, amb el consegüent risc de decaure l’interès pel refugi. Però no obstant això, i a pesar de la modernitat, el refugi ha arribat fins el dia d’avui en bona forma, acollint amb els braços oberts a tots els escaladors i excursionistes, i en definitiva a tot els enamorats de la meravellosa Pedriza.


L’impressionant Pájaro o “Pinganillo Grande” va ser ascendit per primer cop el 20 d’abril de 1916 i els seus protagonistes van signar en el primer llibre de registre "no oficial" del refugi Giner de los Ríos. Autor: Albert Masó Garcia.

Bitácora del refugio

Cal destacar l’inesperat i original capítol final del llibre, titulat “Bitácora del refugio”, ple de nombrosos extractes extrets dels dotze llibres de registre del refugi que hi ha hagut durant els seus primers cinquanta anys de vida, i que han passat a estar custodiats per la RSEA Peñalara. Es tracta de llibres que varen ser fruit d’una tradició que amb el pas dels anys es va anar perdent. Aquest curiós capítol ocupa una tercera part del llibre i es troba farcit d’imatges de molts escrits, croquis i dibuixos plasmats pels visitants del refugi dins d'aquests registres. Aquí es demostra la importància capital d’aquests llibrets, siguin dipositats en els refugis o a dalt dels cims de les agulles i les muntanyes. Tots ells acullen uns sentiments, unes vivències i unes dades cabdals per entendre l’activitat muntanyenca i la vida social de cada època. Són, en definitiva, una font de dades tan genuïna, informal i espontània que hauria de ser digna de considerar-se, amb majúscules, part del Patrimoni Cultural, Social i Històric del món dels muntanyencs i muntanyenques.

Fitxa:

  • Títol: Refugio Giner de los Ríos (1916-2016).
  • Autor: Carlos Muñoz-Repiso Izaguirre.
  • Idioma: Castellà.
  • ISBN: 978-84-9873-319-8. D.L: M-8172-2016.
  • Pàgines: 168.
  • Gènere: Història de l’escalada.

·  Edició: 2016.

·  Editorial: Ediciones la Librería / R.S.E.A. Peñalara. Madrid.

·  On trobar-lo: Biblioteques de la Comunitat de Madrid


El refugi Giner de los Ríos en l’actualitat. Autor: Albert Masó Garcia.


02/05/2024

"Mentre hi hagi llum"

 


Per “celebrar” el primer any de vida d’aquest blog, no hi ha res millor que evocar l’autor de la primera ressenya literària publicada aquí, l’Edu Sallent (Els Hostalets de Balenyà, 1971). En aquest cas es tracta de “Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat”, el primer llibre escrit per l’Edu i sorgit, més que per vocació, per necessitat, per poder explicar una cosa molt especial, molt íntima, i a la vegada traumàtica. De fet, l’obra li va servir per poder treure’s del damunt tot el que duia retingut interiorment arran de la seva dramàtica experiència viscuda a l’expedició Osona al Nanga Parbat, organitzada per una colla d’alpinistes de la Unió Excursionista de Vic l’any 1997, en la que ell va formar part a l’edat de vint-i-cinc anys. Per tant, va ser una vivència molt dura la que va fer entrar l'Edu a la literatura, un fet que va suposar el punt de partida de la seva brillant trajectòria literària que avui en dia coneixem.

Per entrar en context, de l’Edu abans havia llegit “Cels de Safir” (reeditada recentment), una obra antològica de lectura intensa que narra una a una les peripècies de diferents expedicions catalanes viscudes en tots i cadascun dels vuitmils, quedant-me gravades a foc l’epopeia extrema de Jordi Canyameres i Quico Dalmases al Daulaghiri i la brutal escalada d’Enric Lucas i Nil Bohigas a la sud de l'Annapurna. Més tard vaig llegir “El camí dels estels”, un regal literari de l’Edu per narrar-nos l’excepcional biografia d’Òscar Cadiach, i finalment “Aquell vol de papallones”, que em va catapultar a dins de l’univers personal i alpinístic de l’Edu i va esdevenir la primera obra descrita en aquest blog.

Ara he llegit “Mentre hi hagi llum”, una obra ambientada en el Nanga Parbat (8.125 m) i que narra la seva ascensió per la via Kinshofer. Aquest és un vuitmil mític, que tot i no ser un dels més alts és un dels més austers, imponents i atractius, ja que es troba ben isolat i destacat dins la serralada del Karakorum, al Pakistan. Del Nanga recordo que, de nen, havia llegit amb estupor la tragèdia de Willi Merkl i vuit components més d’una expedició de 1934, que havien mort per pur esgotament, i la miraculosa supervivència del xerpa Ang Tsering. També coneixia l’intent altrament tràgic de Mummery de finals del segle XIX, i l'heroica primera ascensió al seu cim per part del llegendari Hermann Buhl l’any 1953. Després vingueren la narració de Reinhold Messner del seu ascens pel monstruós vessant del Rupal junt amb el seu germà Günther Messner, i la polèmica desaparició d’aquest últim en un descens èpic com pocs, a més del retorn posterior de Messner per protagonitzar la impactant primera ascensió en solitari a un vuitmil.

Només em restava conèixer la vivència de l’Edu Sallent en aquesta muntanya tan hostil i bella al mateix temps, i cal dir que és colpidora com pocs es poden imaginar. Després de llegir tantes històries del Nanga Parbat, totes elles d’alpinistes estrangers i d’èpoques llunyanes per a un servidor, podria dir que aquestes m’havien quedat a la memòria com un cúmul d’històries distants, gairebé irreals... Per aquest motiu he de confessar que la lectura del llibre de l’Edu ha estat una revelació insospitada, perquè m’ha permès posar-me directament a la pell de tots aquests alpinistes històrics citats abans a través de les paraules d’una persona molt més propera, i ben real! A més, aquest algú, l’Edu, ens ho explica d’una manera tan sincera, nua, i a voltes ingènua, que t’atrapa sense remei.

Tal com ja vaig emfatitzar del llibre “Àlgebres de la Il·lusió” de Jordi Tosas, l’obra d’Edu Sallent també ens apropa com mai a l’univers de l’alpinisme de màxima alçada, i és que tal com confessa Jordi Pons, l'il·lustre prologuista de l'obra:

"Llegint el llibre de l'Edu t'adones que tots els que hem trepitjat un cim de 8000 metres hem experimentat moments iguals als que ell descriu. El que passa és que no tots hem aconseguit transmetre com ell ho fa les sensacions [...]".

“Mentre hi hagi llum” ens explica les tràgiques conseqüències que es poden derivar dels errors comesos en situacions extremes, i ens posa en la pell de qui perd el nord sota els efectes del mal d'altura. És sorprenent com la narració pot acostar-nos a unes vivències que ben poques persones experimentaran en la seva vida. Llegir aquest llibre que l'Edu ens ha regalat amb el cor obert és un privilegi escassíssim. Aprofitem-lo! Amb ell compartirem emocions molt fortes, pors, neguits i fins i tot patiments que arriben a uns extrems inimaginables.

És una lliçó de vida emmarcada a dins d’una situació molt dura, que ens mostra els valors de l'amistat i la solidaritat entre les persones en unes situacions límit de supervivència, que ens fa reflexionar sobre tantes banalitats absurdes que preocupen i fan perdre la son de tanta gent. I també és un cant a la bellesa indomable d'aquestes muntanyes gegantines, de com les podem estimar i alhora témer amb el mateix grau d'intensitat... Com quan l’Edu es troba cara a cara amb l’objectiu tan fortament anhelat:

“… aquesta sensació de cansament es veu alterada, de sobte, pel que apareix davant dels meus ulls. La miro fixament, a través de les fosques i brutes ulleres de sol, amb la boca mig oberta. No puc estar-me de fer-li una foto. “És una imatge alhora impactant, com engrescadora, com respectuosa: la piràmide somital del Nanga Parbat.””

Com a nota final cal dir que tot i que han passat uns quants mesos després d’haver llegit el llibre, quan hi penso em venen al cap unes imatges i uns records d'alguns dels passatges descrits en ell. I aquests són tan detallats i trepidants que em sembla que els tingui gravats nítidament a la memòria com si els hagués viscut realment!

Fitxa:

·         Títol: Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat.

·         Autor: Eduard Sallent i Vilanova.

·         Idioma: Català.

·         Edició (5a): Març de 2016.

·         Editorial: Ediciones Desnivel. Madrid.

·         ISBN: 978-84-9829-180-3.

·         Pàgines: 232.

·         Gènere: Assaig narratiu.

·         On trobar-lo: Xarxa de biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.


01/04/2024

"Las ocho montañas"

 

La novel·la “Las ocho montañas” (originalment “Le otto montagne” en italià) és una novel·la personal i intimista de l’escriptor italià Paolo Cognetti (Milà, 1978), autor de documentals i escriptor de relats, contes i novel·les. L’obra narra l’amistat entre Pietro, un noi que viu a la grisa ciutat de Milà i de Bruno, un altre noi que viu en un poble de muntanya del vessant alpí italià. Cada estiu, Pietro i els seus pares fan estada al poble de Bruno, on tots dos es retroben cada any. Amb una lectura amena, gens enrevessada i que enganxa, el llibre ens parla dels valors de l'amistat, de les relacions humanes, dels caràcters, i sempre tenint com a decorat i font d’inspiració l’escenari grandiós i omnipresent de les muntanyes, amb la seva bellesa i la petja que deixen en les persones, sobretot per part de Bruno, i la vida aspra i dura que s’hi desenvolupa al seu redòs. Dins d’aquest context també hi tenen cabuda la pràctica de l’excursionisme i l’alpinisme, com es mostra en aquest fragment:

"No debía faltar mucho para el alba: los alpinistas que se encaminaban hacia las cumbres habían salido hacía rato, los habíamos oído trajinar en plena noche, y ahora algunas de aquellas cordadas se divisaban muy arriba, no eran más que minúsculos náufragos en el blanco."


L'ambient d’un Milà gris com aquest és el que foragita Pietro i els seus pares per anar cap a la muntanya durant els estius. Autor: Òscar Masó Garcia.

Guiats de la mà de Paolo Cognetti acompanyarem els dos nois des de la infància fins a la seva maduresa, perllongant la seva amistat a mesura que es fan grans i els seus camins se separen i es tornen a unir, mentre tots dos van buscant el seu lloc al món i afrontant les vicissituds que els van succeint. La figura del pare de Pietro hi té un paper molt destacat. És una lliçó de vida, d’autoaprenentatge dels dos protagonistes. De fet, a través del llibre Cognetti ens parla de forma molt planera i directa de les coses importants de la vida de les persones. Gairebé es podria dir que l’autor hi ha deixat porcions autobiogràfiques, ja que va néixer també a Milà i de petit visitava la muntanya durant l'estiu, com Pietro, fins al punt que Cognetti, ja de gran, va tornar als Alps per establir-s’hi.

Al llarg de la seva carrera literària l’autor ha guanyat diversos premis i ha estat considerat com un dels escriptors joves italians que més bé ha sabut plasmar el malestar i les inquietuds del jovent del seu país. No debades, ha realitzat documentals de caràcter polític, social i literari. Ha fet diverses estades a Nova York, d’on ha publicat les seves experiències, i després de publicar diverses obres, amb “Le otto montagne” ha assolit el seu èxit més gran i de ressò més internacional fins a dia d’avui, publicat a 30 països i traduït a diferents idiomes, rebent de nou diversos guardons. Va sortir a la llum l’any 2016 i, de fet, és una obra que ha rebut una crítica molt bona en general, que en destaca la forma directa i humil de narrar les grans qüestions de la vida amb termes ben senzills, i fins i tot es diu que fa recordar els escriptors americans com Raymond Carver, Ernest Hemingway o Mark Twain, per exemple. L’any 2018 la novel·la es va publicar en català sota el títol “Les vuit muntanyes”, traduïda per Xavier Valls i editada per Navona Editorial.

Arran de l’èxit del llibre, se n’ha fet una pel·lícula amb el mateix títol i amb un guió basat en l’obra del mateix Paolo Cognetti, on ell fa un cameig i tot. El film va sortir a la llum l’any 2022 i és dirigit per Felix Van GroeningenCharlotte Vandermeersch, amb els actors principals Luca Marinelli (Pietro) i Alessandro Borghi (Bruno). La crítica també ha estat molt favorable, i el film ha rebut diferents distincions. Aquesta pel·lícula recrea amb precisió i molta sensibilitat l’obra de Cognetti, amb uns actors brillants i una fotografia de paisatge i de muntanya ben reeixides. Es podria dir que avui en dia és ben curiós que un film de muntanya que parli dels valors universals de la vida i de l’amistat hagi tingut un ressò i una acceptació tan grans sense necessitat d’incloure cap escena de violència explícita, de sexe o d’assassinats.


Cartell de la pel·lícula basada en el llibre de Paolo Cognetti.

La primera notícia que vaig tenir del llibre va ser de forma indirecta a través de la pel·lícula, ja que gràcies a l’escalador Ricard Darder vaig saber que en ella els llibres de registre dels cims de les muntanyes, un tema que he treballat profusament, hi surten representats en diferents escenes. Malauradament, no vaig ser a temps de veure el film, i vaig optar per llegir la novel·la, que em va caure a les mans amb l’edició castellana. Aquesta em va sorprendre i atreure des del primer moment per la seva fàcil i amena lectura i, efectivament, aquests petits tresors de les alçades tenen la seva especial aparició dins l’obra. En concret, hi ha un punt on Pietro se sent fortament atret per un d’aquests llibrets, en trobar-hi un escrit molt especial per a ell:

"Pensé en arrancar la página para conservarla, pero luego me pareció un sacrilegio, como llevarme una piedra de la cumbre. Guardé el cuaderno en la bolsa de plástico, lo puse en la caseta y allí lo dejé."


La capsa i el llibre de registre del Monte Schenone, un exemple del tipus de registres que Pietro consulta dalt dels cims de les muntanyes. Autor: Òscar Masó Garcia.

Més tard vaig tenir l’ocasió de veure la pel·lícula, i curiosament he de confessar que em va agradar una mica més que la novel·la, encara que normalment això succeeixi a la inversa. A parer meu, i puc estar molt equivocat, crec que el film té a voltes una visió un xic menys grisa, i aporta més optimisme en general. Això no obstant, són petits matisos subjectius que no eviten pas que us recomani al 100% la lectura del llibre, sense deixar de recomanar, també, la visió del film. De fet, diria que es tracta d’una obra imprescindible pels amants de la muntanya i de tot allò que dona voltes al seu voltant, i més tractant-se d’un títol ben actual d’un autor plenament actiu que narra una història que podria estar succeint ara mateix.

Fitxa:

·         Títol: Las ocho montañas.

·         Autor: Paolo Cognetti. Traduït de l’italià per César Palma.

·         Idioma: Castellà.

·         Edició: Març de 2018.

·         Editorial: Penguin Random House Grupo Editorial.

·         ISBN: 978-84-397-3412-3.

·         Pàgines: 240.

·         Gènere: Novel·la.

·         On trobar-lo: Xarxa de biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.


08/03/2024

“El montañero y aventurero Andrés Espinosa (1903-1985)”

 


Aquesta és la primera biografia d’un dels pioners més cèlebres i mítics del muntanyisme Basc, Andrés Espinosa Echebarria (1903-1985), publicada l’any del centenari del seu naixement. La trajectòria d’Andrés dins de l’aleshores incipient moviment excursionista a Euskadi va ser tan intensa, breu i extraordinària que el va convertir en una llegenda viva d’aquest esport, entrant de ple dret a l’Olimp dels fundadors d’aquesta afició al seu país. L’autor del llibre és el sociòleg i muntanyenc Luis Alejos Escarpe (Bilbao, 1943), un prolífic escriptor que ha publicat una gran quantitat de guies, articles, ressenyes i llibres de muntanya. Alejos ha estat membre il·lustre del comitè de redacció de la revista Pyrenaica, editada per la federació basca, i s’ha especialitzat sobretot en els tresmils dels Pirineus, de forma que és ben conegut pels amants d’aquesta formosa carena. El llibre que Alejos va escriure i ara es ressenya és amè, fàcil de llegir i segueix el fil cronològic de la vida i obra d’Espinosa. Es troba farcit d’escrits i textos del mateix personatge o d’altres cronistes, abocant-hi moltes dades però sense enfarfegar, i es mostra generosament il·lustrat, cosa que ajuda molt a copsar la trajectòria fulgurant d’aquest mite.

Com a petit tast de tot el que amaga aquesta biografia, primer ens situem a la localitat biscaïna d’Amorebieta, lloc on va néixer Andrés. Des de ben jove, es va sentir atret per l’excursionisme, una dèria que arribaria a dur fins a extrems impensables en aquella època. El País Basc, que és un territori abrupte com pocs, ple de verdor i solcat per profundes valls i farcit d’altius turons i muntanyes, va veure com un jove vailet recorria tots els seus topants fins que, pocs anys després de complir la vintena, es va llençar a una carrera meteòrica de tan sols cinc anys d’activitat que passaria a la història i de la qual va sortir-se’n sense cap incident destacable. Segons el mateix Andrés:

“Se me presentaba a mí el mundo de la montaña como un algo superior a todo lo que en los valles, los pueblos y los hombres había visto. Sentía el ramalazo, el atractivo de aquella poesía, selvática, soñolienta, placentera, sin ruidos ni estridencias, que más tarde haría tan fuertemente presa en mí para siempre”.

El Gorbea, sostre del País Basc, vist des de Goiuri-Ondona. Aquest fou un dels cims més estimats i visitats per Espinosa al llarg de la seva vida. Autor: Òscar Masó Garcia.


Segons l’historiador i muntanyenc Jesús de la Fuente Asueta, a qui dono les gràcies pel seu inestimable ajut pel capítol del País Basc que vaig escriure a l’obra Libros de Cima, Andrés Espinosa era un home alt i fort, resistent, de forta personalitat, de costums senzills i naturals, alhora que culte i molt metòdic, gran narrador i bon dibuixant. Aquest esportista extraordinari tenia profundes creences religioses, a més d’una gran fe en si mateix, ja que com diu Jesús: “No teme las dificultades: se crece ante ellas”. Fou un devot de la naturalesa i sempre que podia pregonava les seves bondats, mostrant-se al mateix temps profundament hostil a l’aire enrarit de les ciutats i dels homes, tal com faria un misantrop, tot i que al mateix temps es va sentir fascinat amb la gent que va conèixer en els seus viatges remots. Alejos ens descriu de quina forma va anar entrant Espinosa en el món de les altures:

“Va alcanzando de forma progresiva metas cada vez más ambiciosas, que cumplen alguna de estas condiciones: más alto, más difícil, más lejano”

Es va fer soci de la Sociedad Deportiva Amorebieta, i sense anar gens sobrat de diners, amb uns mitjans precaris i disposant d’un temps lliure molt limitat per la seva feina de viatjant del comerç de teles, Espinosa va anar recorrent els cims bascos i després va visitar Sierra Nevada per ascendir els seus tresmils d’una sola tongada. Llavors va venir el Teide, on va patir molt per dur un calçat inadequat i no portar aigua. L’any 1928, sense haver-ho previst, un impuls irrefrenable el va dur a escalar el Picu Urriellu en solitari i sense utilitzar corda ni cap estri, vint-i-dos anys després d’haver-ho fet per primer cop l’alemany Gustav Schulze. Davant l’immens obelisc, Andrés confessa com va encarar l’insòlit repte:

“Lo admiré. Su imponente figura la asimilé muy dentro, y sin otra intención que probar sus condiciones de escalo me agarré a la peña i comencé a subir. Llevaba puesto por todo calzado unos calcetines de fuerte algodón”.

El següent repte va ser la primera ascensió en solitari i en el dia del Mont Blanc, vencent un desnivell brutal i sense els serveis de cap guia. Per aquesta proesa va ser nomenat soci d’honor del Club Alpí Anglès, el Club Alpino Español i Peñalara. Els guies li varen resultar inabastables, ja que li costaven entre 1.200 i 1.500 francs:

“Una vez consultado el precio de los guías, mi problema, sin dilema de ninguna clase y por sí propio, ha quedado resuelto: subiré solo al Mont Blanc.”

…i amb un calçat que avui en dia ens faria tremolar:

“Mi calzado consiste en abarcas navarras de goma fundida y dos pares de calcetines de lana blancos. La goma, para la tierra y roca, va muy bien; para la nieve, mejor, pues no pasa la humedad; el hielo se domina con los crampones.”

Poc després va fer el Cerví, de nou tot sol i sense encordar, i de retorn a la seva llar va prendre la decisió de deixar la seva feina i embrancar-se en la que seria la primera expedició basca més enllà d’Europa. Va visitar les muntanyes sagrades del Sinaí, i viatjant amb tota mena de mitjans i condicions, va arribar als peus del Kilimanjaro, que va assolir tot sol en una altra proesa de precarietat, força de voluntat i sense comptar amb cap guia. En la capsa de registre del cim del sostre africà tot eren targetes de grups expedicionaris recolzats amb portadors i guies. Ningú s’havia atrevit, com ell, a afrontar l’aventura en solitari i amb tan sols una motxilla com a equipament. Després va voler fer realitat un somni i va viatjar fins a l’Himàlaia, amb la idea d’ascendir algun set mil, però les autoritats li ho van denegar. Això no obstant, les peripècies que va viure en un viatge tan inconcebible com exòtic en aquella època, i en unes condicions de solitud total i mitjans molt humils, van omplir pàgines i més pàgines de les revistes i diaris bascos especialitzats on col·laborava. Molts d’aquests viatges i gestes alpines d’Espinosa no serien repetits per altres bascos fins unes quantes dècades després. La fama i la repercussió que van tenir a tots nivells les activitats d’Andrés en aquella època varen superar totes les expectatives.

L’Ajuntament d’Eibar va ser l’escenari l’any 1930 de la multitudinària i pomposa recepció oficial d’Andrés Espinosa per part de la Federació Basca i les autoritats locals després de la seva gesta del Kilimanjaro. Autor: Òscar Masó Garcia.


La Guerra Civil va estroncar per sempre la trajectòria del nostre personatge, i després es va casar. La nova responsabilitat el va dur a no exposar-se mai més al tipus d’aventures que havia viscut abans de la contesa. Va exercir alguns càrrecs federatius i directius de club, però va evitar sempre els homenatges i les trobades multitudinàries. Havia manifestat les ganes de publicar les seves vivències en algun llibre, però mai ho va fer.

Alejos ens fa entendre que Espinosa va introduir un canvi de paradigma en l’alpinisme, ja que va demostrar que aquest es podia practicar sense ser ric i sense disposar del servei dels guies.

Avui en dia, segons em va contar recentment Jesús de la Fuente, el llegat de tots els escrits personals d’Espinosa (inèdits!) viu el debat de com es conservarà i de com podria sortir a la llum. Tant de bo la decisió es prengui a favor dels que estimen la història del muntanyisme i que puguem gaudir de les seves anotacions i escrits irrepetibles!

Heus aquí un detall extret de l’obra d’Antxon Iturriza sobre un escrit d’Espinosa que va redactar als peus del Kilimanjaro:

“Qué gran satisfacción me producen las ascensiones a cumbres de 600, 1.000 o 1.500 metros, que muchos consideran insignificantes. Dominando bien las montañas pequeñas, -de más mérito e importancia que las grandes para la formación moral y deportiva de los pueblos- se pueden alcanzar también las cumbres gigantes.”

La BBK i l’excursionisme basc:

Gràcies a la col·lecció “temas vizcaínos” de la fundació BBK del banc Kutxabank han sortit a la llum una sèrie de biografies dels pioners i mestres fundadors de l’excursionisme i l’alpinisme basc com són, a part del llibre d’Espinosa aquí ressenyat, el del tolosà Antxon Bandrés (1874-1966), considerat el principal inspirador i fundador del muntanyisme basc, i del qual Espinosa deia que gràcies a ell va arribar a ser qui va ser; també hi apareix l’incansable bilbaí Ángel Sopeña (1891-1982), pioner de l’escalada i l’excursionisme bascos, i també el primer periodista basc de muntanya, considerat un  multiesportista, Antonio Ferrer (1900-1976), nascut a las Arenas (Biscaia) i anomenat “el Hombre de las Cavernas”, perquè una de les facetes en les quals va destacar és l’espeleologia. Tots són llibres curosament publicats, rigorosos però sense ser exhaustius, i escrits per autèntics experts en la matèria. Es tracta d’obres que fan de molt bon llegir i fullejar, curulles d’imatges, retalls de diaris, paisatges descrits i fotos de grans dimensions que ajuden moltíssim a recordar i a imaginar la vida i obra d’aquests esforçats muntanyencs.

Altres noms que podrien haver aparegut en aquesta reeixida col·lecció són l’eibarrès Indalecio Ojanguren (1887-1972), el “Fotógrafo Águila”, muntanyenc com pocs que a més va fotografiar els orígens d’aquest esport a Euskadi. I també el tolosà Sheve Peña (1907-1999), un alpinista i atleta irrepetible, que va allargar la seva activitat fins a les portes dels 90 anys d’edat, ascendint cims com el Kilimanjaro a prop dels 88 anys. Es tracta d’uns homes que foren fidels al tòpic genuí que relaciona la gent basca amb un caràcter fort i ferreny. El llegat d’aquests pioners es materialitza en l’actual i singular moviment excursionista basc, fortament arrelat al territori i a l’imaginari muntanyenc basc des de fa més d’un segle. Hi perduren tradicions que es podrien considerar gairebé ancestrals, com la del Concurso de los Cien Montes, que tot muntanyenc que ascendeixi uns cent cims del Catàleg de Cims d’Euskal Herria, té dret a ingressar a la ja llegendària Hermandad de los Centenarios. Els recents 100 Cims de la FEEC es van inspirar en aquesta tradició basca. Un altre costum que hauria de catalogar-se com a Patrimoni Cultural Material Basc són les bústies dels cims, que ronden gairebé el miler i mig per tot el territori basc, i són veritables obres d’art que van néixer fa més d’un segle per ajudar a certificar oficialment l'ascensió dels excursionistes als cims, bo i deixant-hi les seves targetes de socis dels seus respectius clubs de muntanya.

Les altres tres portades de BBK dedicades a tres il·lustres pioners del muntanyisme basc, a part del llibre que aquí es ressenya. Autor: Òscar Masó Garcia.


Amb les biografies de BBK esmentades, junt amb les publicacions de Pyrenaica realitzades des del si de la Federació Basca a través de la monumental obra d’Antxon Iturriza titulada “Historia testimonial del Montañismo Vasco”, hom no pot negar que al País Basc s’ha fet una aposta decidida per documentar i publicar modernament la història dels orígens del seu excursionisme. Un bon exemple del qual tothom pot prendre nota, sobretot pel rigor i el gran desplegament editorial que s’ha dut a terme en aquest sentit, chapeau!

Logotip de la il·lustre “Hermandad de Centenarios”, a la qual es pot adscriure tot “mendizale” (muntanyenc) que hagi fet cent cims del Catàleg de Cims d’Euskal Herria. Al lloc web oficial n’hi ha més de set mil “Centenarios”!

Fitxa:

  • Títol: El montañero y aventurero Andrés Espinosa (1903-1985).
  • Autor: Luis Alejos.
  • Idioma: Castellà.
  • Edició: 2002.
  • Editorial: Fundación BBK obra social. Bilbao.
  • Col·lecció: Bizkaiko Gaiak (temas vizcaínos), 334-335.
  • ISBN: 84-8056-214-5. D.L: BI-2750-02.
  • Pàgines: 184.
  • Gènere: Biografia.
  • On trobar-lo: Red de lectura pública de Euskadi (biblioteques)


Entrades populars: