"Cairns. Messengers in stone"

 

El llibre de David B. Williams “Cairns. Messengers in stone” (Les fites, els missatgers de pedra), és una obra que versa exclusivament sobre aquests senyals fets de pedres amuntegades, omnipresents en el món de la muntanya: les fites, que tantes vegades ens han ajudat a orientar-nos pels camins (o a perdre’ns!), que també serveixen per marcar un accident geogràfic destacat (cim, coll, avenc, trencall, etc.) o que simplement serveixen per indicar que hi ha hagut algú que ha passat per un lloc i ha volgut deixar-ne constància.  I és que tenen tantes coses a dir que han omplert un llibre sencer, el qual se’ns mostra com un compendi exhaustiu de la història i el significat de les fites des dels orígens de la humanitat fins als nostres dies. L’autor del llibre és David B. Williams, nascut a la ciutat de Seattle, situada a la costa nord-occidental dels Estats Units, que treballa d’escriptor freelance d’història natural. Ha escrit nombrosos llibres sobre geologia, topografia i també sobre la història humana i natural de diversos indrets. Ell mateix ofereix visites guiades expertes sobre tots aquests aspectes i és l’autor de la pàgina web GeologyWriter.com.

El títol del llibre fa referència al costum ancestral d’escriure missatges amb les pedres, ja que les fites tenen un significat molt més variat del que ens pensem. Per exemple, a l’Àrtic trobem les llegendàries fites anomenades inuksuit (inukshuk en singular), construïdes pels inuits amb formes ben diferents segons el missatge que vulguin transmetre a la comunitat. A més, dins de l’obra trobarem il·lustracions que ens ensenyen com s’ha de construir correctament una fita, els diferents missatges que pot transmetre segons la seva morfologia i també les seves múltiples varietats, formes i aplicacions. De fet, el treball de recerca de Williams l’ha dut a descobrir moltes històries i usos al voltant de les fites, ja que fins i tot serveixen per marcar tombes, llocs sagrats, altars, santuaris o per delimitar antics territoris de caça, per exemple.

La fita o “cairn” que indica el cim de la roca de Sant Salvador, al massís de Montserrat. Autor: Òscar Masó Garcia.

Terminologia:

Les fites s’anomenen de forma diferent segons l’idioma: es diuen mojones o hitos en castellà, cairns als països anglosaxons, omettos en italià i Steinmännchen en alemany, i a títol personal formen part del primer capítol del llibre que vaig escriure, que es titula “Libros de cima”, perquè abans d’existir els llibres de registre dels cims de les muntanyes, que són el tema principal d’aquesta obra, varen existir altres formes d’indicar la presència humana dalt d’un cim, i en aquest sentit les fites han estat una de les maneres més primitives i simples de fer-ho, utilizant el mínim de material necessari, únicament format per les mateixes pedres de l’indret. A “Libros de cima”, i basant-me en les paraules de David B. Williams, hi explico l'origen i significat dels cairns, on: “segons Donald Baxter MacMillan, conegut explorador estatunidenc, la paraula escocesa “cairn” és quasi sinònima d’“explorador”. Allà on va trobem el seu cairn, o almenys hauríem de trobar-ne un; aquest mateix i el testimoni que conserva són l’única prova que tenim per saber que realment ha visitat aquell lloc. L’home pot anar i venir, però quina evidència tenim que hagi estat en un lloc particular si no és seguint-lo i trobant les evidències d’haver-lo visitat?”.

Història, geologia i ecologia:

En l’aspecte de l’arqueologia, Williams parla de les piles de pedres que els habitants de l’Edat del Bronze d’una regió forestal d’Anglaterra varen erigir mentre netejaven de rocs els seus terrenys de cultiu. Aquests monticles o fites enormes que varen crear han provocat, al llarg dels mil·lennis, una influència determinant sobre la morfologia del bosc on es troben, arribant a la conclusió que:

“Cada cop que construïm una fita això té un efecte en l’ecosistema local. A vegades aquests efectes poden produir-se immediatament. Altres cops potser triguen centenars o milers d’anys a produir-se. No importa el temps que ha calgut per fer-lo, quan erigim una fita establim una connexió amb el lloc on es troba i formem part d’aquella comunitat”.

Com a geòleg expert, Williams ens diu que ha trobat el nexe d’unió ideal amb les fites, ja que segons ell:

“podem captar intuïtivament que una fita representa un punt de trobada entre el reialme de la geologia i el reialme dels humans”.

Un altre aspecte relacionat amb el món de les fites és l’impacte mediambiental que provoquen. En el llibre de David B.Williams coneixerem casos en els quals l’ecosistema resulta alterat, sovint de forma perjudicial davant la pèrdua d’hàbitats per espècies animals i vegetals vulnerables com els rèptils, insectes, líquens i microorganismes que viuen a redós de les pedres que són remogudes per tal d’erigir les fites. Així mateix, Williams ens explica que una fita pot crear un nou ecosistema:

“Pel fet que les fites formen un espai tridimensional damunt d’una superfície bidimensional, aquestes creen un hàbitat amb nínxols que les plantes i els animals poden utilitzar. […] Les condicions ambientals poden variar de tal forma que una fita pot representar un oasi”.

Però la proliferació de fites a les xarxes socials, molt buscades per la seva estètica i bellesa compositiva, sobretot a causa del seu equilibri sovint impossible, ha fet que aquestes es multipliquin en paratges idíl·lics però alhora vulnerables. Això succeeix per exemple a les platges d’Islàndia o a Formentera, on s’ha demanat en aquest darrer indret que no es construeixin caramulls (fites) per preservar les sargantanes autòctones. Als Estats Units trobem la contradicció entre parcs naturals com el de Yosemite, en el qual es prohibeix la construcció de fites per senyalitzar els camins a causa de l’alteració mediambiental que provoquen, en concordança amb moviments com el Leave No Trace (sense deixar petja) i, en canvi, hi ha altres parcs on es demana que es preservin les fites, amb l’ànim d’evitar que la gent s’extraviï. En aquests casos les úniques fites que s’han de respectar són les que han erigit els guardes del parc (ràngers) o altres responsables del manteniment dels camins. Això succeeix, per exemple, a l’Arches National Park.

Una fita a sota del cim del Ras, amb el Puigmal al fons. Autor: Òscar Masó Garcia.

Una fita a sota del cim del Ras, amb el Puigmal al fons. Autor: Òscar Masó Garcia.

Siguin quines siguin les normatives que les regulin i els usos que se’n facin, les fites continuaran aportant-nos el seu testimoni únic sobre les accions humanes que les han construït. Un exemple ens el dóna l’interessantíssim capítol del llibre que està dedicat a les expedicions, on Williams ens parla de l’expedició de sir John Franklin, que l’any 1848 va sortir d’Anglaterra a la recerca del Pas del Nord-oest, una possible ruta comercial a través de l’Àrtic, somiada en aquell temps. Franklin va salpar amb els vaixells Terror i Erebus amb 133 tripulants. Mai més se’ls va veure. Anys després, l’Almirallat Britànic va endegar una campanya d’expedicions sense precedents per tal de trobar qualsevol indici de l’expedició de Franklin. Un dels objectius principals era la detecció de totes les fites possibles i esberlar-les a cops de pic a causa del glaç d’aquelles latituds, per tal d’esbrinar si contenien missatges escrits en paper dins de pots de llauna que donessin les pistes del que havia succeït. Per tal de no desvelar el desenvolupament d’aquesta història increïble i brutal, podem llegir el que David B. Williams ens diu solemnement al respecte:

“…l’Almirallat Britànic va iniciar una de les recerques de fites més extensives de la història”…

…i es podria dir que encara continua!

Fitxa:

·         Títol: Cairns. Messengers in stone.

·         Autor: David B. Williams.

·         Idioma: Anglès.

·         ISBN: 978-1-59485-681-5

·         Pàgines: 160.

·         Gènere: Història i geologia.

·         Edició: 2012.

·         Editorial: The Mountaineers Books. Seattle, EUA.

·         On trobar-lo: Biblioteca pública de Seattle, EUA. 

"Univers Foradat"

 

L’escalador aperturista clàssic i escriptor Josep Jané Vallvey (Tarragona, 1971) enguany ens ha regalat l’exquisit “Univers Foradat. Alguns apunts sobre escalada al Montsant”. Aquest llibre amaga, a pesar del modestíssim eslògan d’“Alguns apunts…” una petita joia literària que glossa d’una forma molt entenedora i amena la història de l’escalada clàssica a la serra del Montsant. Aquesta majestuosa serra se situa a la comarca tarragonina del Priorat i es troba constituïda per roca bàsicament conglomerada, farcida de cingleres com la façana sud de la Serra Major i de roques enormes i arrodonides com els Tres Jurats o l’impactant Bisbe de Fraguerau, que a la dècada dels anys quaranta del segle passat van començar a atraure les mirades dels primers excursionistes-escaladors que s’hi atansaven.

Josep Jané es va aficionar a l’escalada des de ben jove, ascendint les agulles i parets de les muntanyes tarragonines, i de mica en mica va anar visitant llocs cada cop més llunyans, a la recerca de l’aventura vertical. Al mateix temps, se sentia atret per llegir i conèixer la història que s’amaga rere les vies i els cims que anava ascendint. Aquest interès per saber l’origen i l’evolució històrica de les activitats alpinístiques dels llocs que visitava el va dur a encetar la seva faceta literària, una decisió gens habitual en el si de la comunitat escaladora en general, atès que molts s’estimen més satisfer els seus desitjos d’anar escalant a tort i a dret, i no pas d’investigar i divulgar sobre el passat i present del seu esport. Però, sortosament, Josep Jané és una rara avis dins la seva espècie: escala clàssic i obre vies en aquest estil, una raresa; li agrada investigar sobre la història de l’escalada clàssica, fins i tot entrevistant els predecessors, un fet tampoc gaire habitual; a més, és protagonista privilegiat d’una part de la història que ens conta, un aspecte tampoc fàcil d’acomplir; i si semblava que tot això no era prou insòlit, li agrada plasmar-ho en paper, amb reflexions i conclusions personals incloses, i escriu molt bé i enganxa, i això és encara més estrany. Però el que resulta excepcional, lloable i meritori és que a més a més ho pugui publicar, i sobre indrets que no són ultraconeguts com sí ho són Montserrat, Pirineus, Alps o l’Himàlaia!

D’aquesta forma Josep Jané ha materialitzat la seva inquietud divulgadora escrivint sobre la història no escrita del seu camp d’acció més proper, publicant l’any 2006 amb l’editorial Cossetània la seva òpera prima “Escalada clàssica a les Muntanyes de Prades. Crònica d’ascensions mítiques i batalles perdudes”, una obra absorbent i molt, molt ben treballada, que donaria per fer-ne una ressenya a part en aquest mateix blog. En aquesta primera obra Jané descriu amb detall, passió i profundes reflexions la història de la pràctica d’aquest esport en aquestes belles contrades, tan eclipsades de sobte per l’auge irrefrenable de l’escalada esportiva. Tot plegat ho va amanir amb una segona publicació a dins de la mateixa editorial, que va sortir al cap de poques setmanes en forma d’una guia d’escalades que complementava el primer llibre, titulada inequívocament “Guia d’escalada clàssica a les Muntanyes de Prades”. Aquell mateix any Josep Jané va publicar també un elaborat treball sobre un preciós indret situat a prop del monestir de Poblet, titulat “Història de l’escalada al barranc de Castellfollit”. El text va aparèixer dins del llibre dels “Actes de les segones jornades sobre el bosc de Poblet i les muntanyes de Prades”, organitzades pel Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet (PNIN).

L’any 2006, Josep Jané es va donar a conèixer al món de la literatura sobre l’escalada clàssica publicant els dos llibres de l’esquerra i un treball en el recull de la dreta.

Transcendència

Divuit anys més tard (quasi res!) Josep Jané ha tornat a publicar, aquest cop amb el sorprenent “Univers Foradat”, de nou tractant la història de l’escalada clàssica, però com s’ha esmentat abans, parlant d’una altra regió, la serra del Montsant. En aquesta serra, poc coneguda en comparació amb altres regions, l’escalada esportiva, els graus equipats, el senderisme i l’atractiva oferta gastronòmica i patrimonial són els principals reclams. En última instància hi resta l’escalada clàssica, encara que aquesta va ser-hi practicada abans que les massificades vies esportives o camins equipats, quan simplement s’anomenava “escalada”, tal com diu Josep Jané, sense necessitat de cap afegit que la diferenciés d’altres modalitats que apareixerien més tard.

Cal dir que per a les escaladores i escaladors que viuen i hem viscut l’apassionant febre de l’obertura de vies clàssiques aquest llibre pot suposar un gaudiment impagable, que ens pot retornar vivament els records i vivències personals viscudes, sense importar si l’obra de Jané se situa en un indret on potser no hi hàgim escalat mai. El que atrapa sense remei és la seva forma espontània, decidida i transparent de recrear les motivacions personals, humanes, socials i subjectives dels protagonistes del llibre. Si, a més, hi apareixen noms i aventures de pioners amb els quals hem tingut coneixença o simplement hem rebut d’ells una profunda inspiració davant la seva obra i activitat, la lectura resultarà sublim. Això pot succeir en llegir les pàgines que dedica Josep Jané a predecessors irrepetibles com Sebastià Figuerola, Josep Maria Jansà, Josep Maria Torras, Kildo Carreté i tants d’altres. En el cas de l’incansable Josep Barberà Suqué, un dels pioners més matiners a l’hora d’explorar el Montsant, Jané ens descriu de forma exquisida de quina forma Barberà acudia a la crida indefugible de les grandioses roques verges,…

“…les quals el veien venir com un follet que tard o d’hora retorna al seu amagatall predilecte”.

O la romàntica descripció de l’amistat entre Benjamí Vaqué i Josep Maria Torras per tal de protagonitzar la primera i tardana ascensió a la monolítica roca del Xollat l’any 1981:

“La comunicació entre els dos amics escaladors era d’un sentimentalisme arcaic, i alhora eficaç, ja que l’única cosa que necessitava per ser efectiva era la fidelitat entre l’un i l’altre”.

L’espectacular Bisbe (o Bèlit) de Fraguerau, escenari de les primeres escalades de dificultat del Montsant. Autor: Òscar Masó Garcia.

L'aperturisme clàssic

Aquesta obra amaga un missatge que és imprescindible de desxifrar per a qualsevol persona interessada en la història de l’escalada al nostre país, i sobretot si li agrada l’escalada clàssica i tot el que implica a l’hora de llegir el traçat a seguir, d’explorar o d’obrir noves línies des de la base de la paret o de l’agulla cobejada. El llibre té una transcendència molt rellevant per a la serra del Montsant, i a més ha estat escrit per un profund coneixedor del massís, que ha entrevistat, contactat i buscat qualsevol dada dels pioners i de tots els que els seguiren. Amb prosa trepidant, sincera, fresca i engrescadora ens parla del gran desconeixement tècnic i la precarietat dels materials dels primers anys, de la manca de mapes i d’informació sobre els accessos i camins, de la quasi impossibilitat de saber quins altres escaladors havien anat abans, però també ens descriu la posterior millora de l’equipament i de la cartografia, de l’augment de l’interès col·lectiu, sobretot vers la Serra Major i la seva vertiginosa Falconera, així com l’esclat de l’escalada esportiva, amb el canvi de mentalitat global que va suposar en l’impàs de les dècades de 1980 a 1990, la qual cosa ho va aclaparar gairebé tot, a més de l’arribada de les restriccions d’escalada, que van venir per anul·lar, paradoxalment, la possibilitat de repetir les primeres gestes dels pioners, i també de l’aparició de les polèmiques i els malentesos causats pels egos i rivalitats entre escaladors clàssics, superposant-se tristament a la bellesa d’un indret tan majestuós.

Jané ens conta que la irrupció sobtada i contundent de l’escalada esportiva al Montsant, motiu pel qual avui és una meca mundial en aquesta especialitat, no es va acabar imposant a tots, perquè:

“…hi van arribar alguns escaladors creatius que se sentien més incentivats per les adversitats que per les comoditats.”

D’entre ells cal citar el propi Jané, que en primera persona ens dóna una fotografia profunda i realista de l’aperturista clàssic, que en el seu propi cas es considera “un aperturista que ha nascut massa tard”, però que per sort encara ha trobat terreny verge per crear noves vies, com aquesta que va obrir junt amb la seva companya Maira Ros, en la que diu:

“Quan es va a obrir, les penúries de l’aproximació sempre es veuen compensades per la satisfacció de la descoberta.”

I també hi trobarem altres afirmacions ben contundents, les quals, qui les hagi viscudes amb més o menys intensitat, li provocaran un petit somriure còmplice als llavis:

“L’aperturisme és un mal crònic, incurable, i que genera una addicció insalvable”.

Per tot plegat es podria dir que aquesta obra de Jané és també un petit decàleg de l’aperturista clàssic narrat a través d’una introspecció franca i molt sincera. Per tal de concloure aquesta ressenya, i mirar de no eternitzar-la com un servidor voldria, s’ha de dir que ve a ser com una lliçó d’aprenentatge i coneixement de l’evolució del món de l’escalada a casa nostra, no només des del punt de vista tècnic, físic i material, sinó també des del vessant més humà i social, i això el fa molt recomanable a qualsevol lector o lectora, encara que no conegui gaire, o gens, el Montsant o l’escalada. Com a únic detall a esmentar que es podria esmenar, cal dir que a l’obra li hauria calgut una revisió ortogràfica potser un xic més profusa.

I fins aquí acabo. Només em queda felicitar l’editorial Piolet per haver cregut en aquesta obra, i desitjar que la beneïda predisposició a l’escriptura de Josep Jané Vallvey no trigui tant a donar nous fruits… i em consta que, feliçment, ben aviat en tornarà a donar!

Fitxa:

·         Títol: Univers Foradat. Alguns apunts sobre escalada al Montsant.

·         Autor: Josep Jané Vallvey.

·         Idioma: Català.

·         Edició: Abril de 2024.

·         Editorial: Piolet, S.L.

·         ISBN: 978-84-127671-4-8. D.L.: B 7303-2024.

·         Pàgines: 174.

·         Gènere: Història de l’escalada.

·         On trobar-lo: (Segurament apareixerà a la Central de Biblioteques de Tarragona).

La llarguíssima cinglera sud de la serra Major omple d’històries ben emocionants el llibre. D’esquerra a dreta: la Falconera, la roca de les Onze, el Dau i la roca del Xollat. Autor: Òscar Masó Garcia.

“Refugio Giner de los Ríos (1916-2016)”

 

El refugi Giner de los Ríos està situat en ple cor de la vasta i fabulosa Pedriza del Manzanares, un paradís de capricioses formacions granítiques enclavat al sud de la serra de Guadarrama, la qual forma part del Massís Central de la península Ibèrica i es troba inclosa dins del Parc Nacional homònim. El refugi, que està situat a una alçada de 1.200 metres, es pot visitar emprant tres quarts d’hora de caminada des de l’aparcament limitat i controlat de Canto Cochino. El llibre “Refugio Giner de los Ríos (1916-2016)” va néixer per commemorar els cent anys d’aquest històric i entranyable equipament amb una publicació dedicada a la seva història. Es tracta d’una obra de mides més aviat reduïdes, de la qual en destaca la concepció ben original, d’edició acurada i rigorosament documentada i amanida amb moltes il·lustracions. Les seves pàgines, escrites per l’alpinista, escriptor i directiu “peñalaro” Carlos Muñoz-Repiso (Tànger, 1941), glossen la singladura d’aquest refugi de forma cronològica, un periple que no ha estat pas un camí de roses i que va començar quan l’edifici va ser erigit l’any 1916 per la Real Sociedad Española de Alpinismo Peñalara (RSEA Peñalara), que avui en dia el continua gestionant. Al llarg del llibre hom copsa que s’hi narra una gran part de la història fundacional d’aquesta entitat muntanyenca i ensems de la descoberta pionera i la posterior exploració sistemàtica de la Pedriza, uns fets que al llarg del temps la varen convertir en un objectiu d’escalada de primer ordre.

Es conta que l’any 1910 ja existia un primitiu i precari refugi a la Pedriza, l’anomenat Chozo Kindelán, erigit pels tres germans Kindelán (José Manuel, Juan i Ultano) i el seu cosí Pablo Martínez del Río, veritables pioners de les primeres escalades a la regió. Més tard, l’any 1913 es constitueix la “Sociedad Peñalara: los Doce Amigos”, que com resa el seu nom la formaven tan sols dotze membres i va ser precursora de l’actual RSEA Peñalara. En el si de la incipient entitat va sorgir la idea de construir un veritable refugi en ple cor de la Pedriza per fomentar l’excursionisme a la zona i dinamitzar l’entitat. Es creu que va ser el pioner “peñalaro” José Fernández Zabala qui va ser l’impulsor d’aquesta tasca. Dins del pròleg del llibre, escrit per Pedro M. Nicolás, president de la RSEA Peñalara, apareix de quina forma es transmetia aquesta iniciativa en aquella època:

“Peñalara está ultimando la construcción de un refugio en el interior de la misma Pedriza de Manzanares, que se jacta de haber descubierto y señalado á la admiración de todos como un paisaje fantástico y grandioso, teatro para todas las formas del alpinismo, desde el más pacífico al más intrépido y heroico”

En l’obra de Muñoz-Repiso es descriuen totes les vicissituds burocràtiques de l’època per fer realitat el refugi, amb el rocambolesc engany patit en l’adquisició del terreny i també el sorprenent pressupost de 3.000 pessetes de l’època (uns 18 euros de l’any 2016!), sufragats mitjançant una subscripció popular encapçalada ni més ni menys que pel rei Alfons XIII i altres personalitats d’alta instància. D’aquesta forma es va construir l’edifici i es va establir que la inauguració oficial seria uns dies després del final de les obres, en concret el dia 15 de maig de 2016, diada de Sant Isidre, festiva a Madrid. Però segons diu el llibre…

“¿quién era capaz de mantener el refugio cerrado hasta el día de su inauguración? Se produjo espontáneamente una preinauguración oficiosa y el refugio comenzó a utlizarse por los asociados desde el mes de abril, aprovechando las fiestas de Semana Santa”.

…i fins i tot es va arribar a encetar el 20 d’abril de 1916 un llibre de registre “no oficial” a dins del refugi, en el qual varen signar aquell mateix dia els primers ascensionistes d’una de les roques més famoses de la Pedriza, el Pájaro, que llavors s’anomenava “el Pinganillo Grande”, inaugurant l’era del primer boom d'escalades destacades a la regió. Els signants foren José Fdez. Zabala, el capdavanter, i els seus companys Joaquín García Bellido, Juan Almela Meliá i Alfredo Schachtzabel. La part posterior de la portada d’aquest llibre ens sorprèn amb una advertència escrita amb llapis:

“¡¡¡Ojo!!! En la fuente del Tolmo hemos encontrado 4 sanguijuelas de 10 milímetros.- Bebed con precaución.”

Aquest llibre històric, que va ser retirat durant l’acte d’inauguració oficial del refugi i substituït aquell mateix dia pel primer registre oficial, el vaig poder fullejar a la seu de la RSEA Peñalara gràcies al seu amable bibliotecari i documentalista Miguel Tébar, que malauradament ens va deixar l’any 2022 escalant als Galayos. Serveixin aquestes línies per homenatjar-lo a la seva memòria! 

Portada del primer llibre de registre “no oficial” del refugi Giner de los Ríos, col·locat el 20 d’abril de 1916. Foto: d’Òscar Masó Garcia a l’Arxiu RSEA Peñalara.

En aquella època el refugi era d’ús exclusiu per als socis de la RSEA Peñalara i la seva clau es custodiava a les dependències del club. Cal tenir en compte que llavors no era tan fàcil accedir al refugi i a la Pedriza com avui en dia, i la funció d’aquest equipament estava més que justificat. A l’hora de batejar l’edifici, Zabala va proposar el nom del destacat pedagog i filòsof Francisco Giner de los Ríos (1839-1915), finat un any abans d’inaugurar-lo. Francisco Giner va crear la Institución Libre de Enseñanza, basada en un innovador mètode d’educació que va influir poderosament en la seva època i també en els socis fundadors de la RSEA Peñalara, a qui consideraven com “el verdadero descubridor del Guadarrama desde un punto de vista educativo, paisajístico y estético.”

El llibre ens narra la multitudinària inauguració del refugi, que va coincidir amb la segona ascensió al Pájaro, i va recorrent les vicissituds de les seves quatre parets, fent èmfasi amb els guardes que l’han gestionat i ensems incloent un emotiu escrit de l’actual responsable, l’incombustible Guzmán García. També s’hi narren múltiples anècdotes com les aparicions de llops, la figura del pastor que feia l’aprovisionament del refugi i que fins i tot s’encarregava del servei postal, les gestes escalatòries i les típiques polèmiques, com la de la cadena que es va ficar al Pájaro per pujar-lo massa fàcilment, i també la vida social de cada moment, com quan l’any 1930 va passar a ser la casa del GAM (Grupo de Alta Montaña de Peñalara), i en acabar la Guerra Civil es va rebatejar amb el nom de refugi José del Prado, un destacat “peñalaro”, fins que l’any 1976 va tornar a tenir el nom dedicat a Giner de los Ríos. Se’ns explica que en el decurs de les dècades el refugi ha viscut èpoques de gran afluència, també de reformes i altres de gran deteriorament degut al clima o al vandalisme (ja en el llunyà 1920 s’hi van fer greus bretolades!), però sempre ha estat mantingut, cuidat i freqüentat, a pesar de la millora exponencial del transport i les comunicacions, que han fet que la Pedriza i el Giner de los Ríos quedin a un tres i no res de la gran urbs madrilenya, amb el consegüent risc de decaure l’interès pel refugi. Però no obstant això, i a pesar de la modernitat, el refugi ha arribat fins el dia d’avui en bona forma, acollint amb els braços oberts a tots els escaladors i excursionistes, i en definitiva a tot els enamorats de la meravellosa Pedriza.

L’impressionant Pájaro o “Pinganillo Grande” va ser ascendit per primer cop el 20 d’abril de 1916 i els seus protagonistes van signar en el primer llibre de registre "no oficial" del refugi Giner de los Ríos. Autor: Albert Masó Garcia.

Bitácora del refugio

Cal destacar l’inesperat i original capítol final del llibre, titulat “Bitácora del refugio”, ple de nombrosos extractes extrets dels dotze llibres de registre del refugi que hi ha hagut durant els seus primers cinquanta anys de vida, i que han passat a estar custodiats per la RSEA Peñalara. Es tracta de llibres que varen ser fruit d’una tradició que amb el pas dels anys es va anar perdent. Aquest curiós capítol ocupa una tercera part del llibre i es troba farcit d’imatges de molts escrits, croquis i dibuixos plasmats pels visitants del refugi dins d'aquests registres. Aquí es demostra la importància capital d’aquests llibrets, siguin dipositats en els refugis o a dalt dels cims de les agulles i les muntanyes. Tots ells acullen uns sentiments, unes vivències i unes dades cabdals per entendre l’activitat muntanyenca i la vida social de cada època. Són, en definitiva, una font de dades tan genuïna, informal i espontània que hauria de ser digna de considerar-se, amb majúscules, part del Patrimoni Cultural, Social i Històric del món dels muntanyencs i muntanyenques.

Fitxa:

• Títol: Refugio Giner de los Ríos (1916-2016).

• Autor: Carlos Muñoz-Repiso Izaguirre.

• Idioma: Castellà.

• ISBN: 978-84-9873-319-8. D.L: M-8172-2016.

• Pàgines: 168.

• Gènere: Història de l’escalada.

·  Edició: 2016.

·  Editorial: Ediciones la Librería / R.S.E.A. Peñalara. Madrid.

·  On trobar-lo: Biblioteques de la Comunitat de Madrid

El refugi Giner de los Ríos en l’actualitat. Autor: Albert Masó Garcia.

El refugi Giner de los Ríos en l’actualitat. Autor: Albert Masó Garcia.

"Mentre hi hagi llum"

 

Per “celebrar” el primer any de vida d’aquest blog, no hi ha res millor que evocar l’autor de la primera ressenya literària publicada aquí, l’Edu Sallent (Els Hostalets de Balenyà, 1971). En aquest cas es tracta de “Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat”, el primer llibre escrit per l’Edu i sorgit, més que per vocació, per necessitat, per poder explicar una cosa molt especial, molt íntima, i a la vegada traumàtica. De fet, l’obra li va servir per poder treure’s del damunt tot el que duia retingut interiorment arran de la seva dramàtica experiència viscuda a l’expedició Osona al Nanga Parbat, organitzada per una colla d’alpinistes de la Unió Excursionista de Vic l’any 1997, en la que ell va formar part a l’edat de vint-i-cinc anys. Per tant, va ser una vivència molt dura la que va fer entrar l'Edu a la literatura, un fet que va suposar el punt de partida de la seva brillant trajectòria literària que avui en dia coneixem.

Per entrar en context, de l’Edu abans havia llegit “Cels de Safir” (reeditada recentment), una obra antològica de lectura intensa que narra una a una les peripècies de diferents expedicions catalanes viscudes en tots i cadascun dels vuitmils, quedant-me gravades a foc l’epopeia extrema de Jordi Canyameres i Quico Dalmases al Daulaghiri i la brutal escalada d’Enric Lucas i Nil Bohigas a la sud de l'Annapurna. Més tard vaig llegir “El camí dels estels”, un regal literari de l’Edu per narrar-nos l’excepcional biografia d’Òscar Cadiach, i finalment “Aquell vol de papallones”, que em va catapultar a dins de l’univers personal i alpinístic de l’Edu i va esdevenir la primera obra descrita en aquest blog.

Ara he llegit “Mentre hi hagi llum”, una obra ambientada en el Nanga Parbat (8.125 m) i que narra la seva ascensió per la via Kinshofer. Aquest és un vuitmil mític, que tot i no ser un dels més alts és un dels més austers, imponents i atractius, ja que es troba ben isolat i destacat dins la serralada del Karakorum, al Pakistan. Del Nanga recordo que, de nen, havia llegit amb estupor la tragèdia de Willi Merkl i vuit components més d’una expedició de 1934, que havien mort per pur esgotament, i la miraculosa supervivència del xerpa Ang Tsering. També coneixia l’intent altrament tràgic de Mummery de finals del segle XIX, i l'heroica primera ascensió al seu cim per part del llegendari Hermann Buhl l’any 1953. Després vingueren la narració de Reinhold Messner del seu ascens pel monstruós vessant del Rupal junt amb el seu germà Günther Messner, i la polèmica desaparició d’aquest últim en un descens èpic com pocs, a més del retorn posterior de Messner per protagonitzar la impactant primera ascensió en solitari a un vuitmil.

Només em restava conèixer la vivència de l’Edu Sallent en aquesta muntanya tan hostil i bella al mateix temps, i cal dir que és colpidora com pocs es poden imaginar. Després de llegir tantes històries del Nanga Parbat, totes elles d’alpinistes estrangers i d’èpoques llunyanes per a un servidor, podria dir que aquestes m’havien quedat a la memòria com un cúmul d’històries distants, gairebé irreals... Per aquest motiu he de confessar que la lectura del llibre de l’Edu ha estat una revelació insospitada, perquè m’ha permès posar-me directament a la pell de tots aquests alpinistes històrics citats abans a través de les paraules d’una persona molt més propera, i ben real! A més, aquest algú, l’Edu, ens ho explica d’una manera tan sincera, nua, i a voltes ingènua, que t’atrapa sense remei.

Tal com ja vaig emfatitzar del llibre “Àlgebres de la Il·lusió” de Jordi Tosas, l’obra d’Edu Sallent també ens apropa com mai a l’univers de l’alpinisme de màxima alçada, i és que tal com confessa Jordi Pons, l'il·lustre prologuista de l'obra:

"Llegint el llibre de l'Edu t'adones que tots els que hem trepitjat un cim de 8000 metres hem experimentat moments iguals als que ell descriu. El que passa és que no tots hem aconseguit transmetre com ell ho fa les sensacions [...]".

“Mentre hi hagi llum” ens explica les tràgiques conseqüències que es poden derivar dels errors comesos en situacions extremes, i ens posa en la pell de qui perd el nord sota els efectes del mal d'altura. És sorprenent com la narració pot acostar-nos a unes vivències que ben poques persones experimentaran en la seva vida. Llegir aquest llibre que l'Edu ens ha regalat amb el cor obert és un privilegi escassíssim. Aprofitem-lo! Amb ell compartirem emocions molt fortes, pors, neguits i fins i tot patiments que arriben a uns extrems inimaginables.

És una lliçó de vida emmarcada a dins d’una situació molt dura, que ens mostra els valors de l'amistat i la solidaritat entre les persones en unes situacions límit de supervivència, que ens fa reflexionar sobre tantes banalitats absurdes que preocupen i fan perdre la son de tanta gent. I també és un cant a la bellesa indomable d'aquestes muntanyes gegantines, de com les podem estimar i alhora témer amb el mateix grau d'intensitat... Com quan l’Edu es troba cara a cara amb l’objectiu tan fortament anhelat:

“… aquesta sensació de cansament es veu alterada, de sobte, pel que apareix davant dels meus ulls. La miro fixament, a través de les fosques i brutes ulleres de sol, amb la boca mig oberta. No puc estar-me de fer-li una foto. “És una imatge alhora impactant, com engrescadora, com respectuosa: la piràmide somital del Nanga Parbat.””

Com a nota final cal dir que tot i que han passat uns quants mesos després d’haver llegit el llibre, quan hi penso em venen al cap unes imatges i uns records d'alguns dels passatges descrits en ell. I aquests són tan detallats i trepidants que em sembla que els tingui gravats nítidament a la memòria com si els hagués viscut realment!

Fitxa:

·         Títol: Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat.

·         Autor: Eduard Sallent i Vilanova.

·         Idioma: Català.

·         Edició (5a): Març de 2016.

·         Editorial: Ediciones Desnivel. Madrid.

·         ISBN: 978-84-9829-180-3.

·         Pàgines: 232.

·         Gènere: Assaig narratiu.

·         On trobar-lo: Xarxa de biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.