“Mont-rebei. Biografía alpinística 1970-1995”

 

Després de les biografies de Juli Soler Santaló i d’Andrés Espinosa a continuació us descric no pas la biografia d’una persona sinó la d’un indret, que ha estat escrita pel prestigiós escalador i escriptor establert a Catalunya Antonio García Picazo (Tarazona de la Mancha, Albacete, 1957). El seu llibre “Mont-rebei. Biografía alpinística 1970-1995” és un testimoni únic del primer quart de segle d’exploració i descoberta per part dels escaladors de l’escenari més grandiós dels Prepirineus centrals, una muralla calcària que arriba al mig kilòmetre d’alçada i que es troba partida pel bell mig pel riu Noguera Ribagorçana, marcant la frontera entre Catalunya i l’Aragó i formant el congost de Mont-rebei. Aquest indret de dimensions colossals es troba inundat pel pantà de Canelles, que va ser inaugurat l’any 1960. Avui en dia tota la zona està molt de moda després de ser potenciada i comercialitzada de forma desmesurada, i pateix una gran freqüència d’excursionistes i amants del caiac i les vies ferrades, a banda de les nombroses cordades que any rere any s’enfilen com formiguetes per aquest mur indòmit que està dividit en dos trams: la paret d’Aragó, situada al costat occidental (aragonès), i la paret de Catalunya, situada al costat oriental (català).

El Congost de Mont-rebei amb la paret de Catalunya a la dreta i la de l’Aragó a l’esquerra, amb el pantà ple a vessar. Autor: Òscar Masó Garcia.

L’Antonio va escriure el llibre amb el seu peculiar estil poètic i evocador de les grans gestes de l’escalada clàssica i de l’alpinisme. Era la seva quarta obra i la segona que versava sobre Mont-rebei. La primera que havia escrit sobre aquest indret era la històrica i pionera guia titulada “Escalades al Montsec, Mont-Rebei” d’Edicions Pleniluni (1989), fruit del darrer esforç editorial de l’incansable Josep Maria Rodés, el qual ens va deixar abans de sortir a la llum aquest llibre del Picazo.

Portada del llibre “Escalades al Montsec, Mont-Rebei” (Edicions Pleniluni), escrit per Antonio García Picazo l’any 1989.

La segona obra de Picazo sobre Mont-rebei va ser, doncs, la que ara us presento. De fet, va ser el primer treball que ell va autoeditar, raó per la qual se’n van fer pocs exemplars i pràcticament no es pot trobar enlloc! La primera edició és de 1997 (400 exemplars) i la segona (la que aquí es descriu) és de l’any 2004 amb una mica d’ampliació de continguts i tan sols 100 exemplars.

Tot plegat és un volum molt especial, confegit amb un gran coneixement de causa, no debades l’autor ha obert 14 vies a Mont-rebei i efectuat dotzenes de bivacs penjant en els seus abismes. Amb aquest bagatge, que llavors encara anava creant, Picazo va començar a treballar en aquesta obra única, irrepetible, amb el desig que pogués transmetre de primera mà a través dels escrits redactats en calent pels seus protagonistes tot el procés de descoberta d’aquest paratge i les seves primeres obertures, que segons Picazo són les línies més lògiques i atractives del congost. De fet, fa només mig segle i escaig que aquest indret encara no el coneixia cap escalador, una cosa difícil de creure! La situació allunyada, salvatge i discreta feia de Mont-rebei un colós fugisser de qualsevol mirada forana, i no va ser fins a l’any 1970 que s’hi va obrir la primera via, la GEDE, a càrrec de Jordi Matas, Miquel Lusilla i Josep Paytubí, aquest darrer engrescat de ple avui dia en el Servei General d’Informació de Muntanya (SGIM).

 Just quan l’Antonio iniciava la seva dilatada carrera alpinística, un dia va anar a l’Hostal del Lago (actual Restaurant del Llac), proper a Tremp, després d’una escalada a Terradets, i va sentir a parlar d’un indret misteriós:

 “Allí entre la espesa bruma de los interminables comentarios alpinos, uno de los presentes sacó a la luz extraños rumores de que al otro lado de Terradets se alzaba una pared de 700 metros de altura. No dijo el nombre, o si lo dijo, no me enteré porque a partir del instante en que mencionó “700 metros de altura”, automáticamente mi cerebro dejó de atender a todo tipo de términos lingüísticos.”

 Aquell misteri va trigar en resoldre’s, per la gran dificultat d’accedir-hi sense mitjans propis i amb la necessitat de comptar amb una bona colla de dies lliures. Però finalment el dia somiat va arribar, i l’Antonio va poder visitar Mont-rebei:

 “Recuerdo muy bien que nada más verlo, todo mi ser recibió un fuerte choque emocional.”

 L’obra que us presento és fruit d’aquell primer encontre. En les seves pàgines l’Antonio ens descriu els accessos al congost, les meravelles naturals que s’hi apleguen, la climatologia, que pot ser extrema en els mesos d’hivern i d’estiu, i sobretot la història detallada dels primers escaladors que s’hi van aventurar. Ens parla de l’evolució dels materials a escala internacional, en un capítol introductori farcit de dades que bé es mereixeria formar part d’un decàleg de la història del material d’escalada. Ens posa a la pell dels joves del GEDE i la primera obertura al congost, dels atrevidíssims components del CEC que varen obrir l’any 1977 la CADE a la paret d’Aragó, una via sensacional avançada en el seu temps. De mica en mica van discorrent els primers actors i les seves obres, així com les primeres disputes per ascendir les línies més lògiques amb uns egos pujats de to però sempre mitjançant un combat respectuós i talentós. Llavors els potents alpinistes francesos van assabentar-se que hi havia un racó quasi verge fora de mides abandonat pels escaladors meridionals de l’altre costat de la frontera. Es tractava dels portadors dels cognoms il·lustres Uzabiaga, Thomas, Laffranque, Audoubert, Despiau, Fabbro, Audoubert, Galy, Dubouloz, Schulz, Munsch, Joly, Richer, etc. que immediatament obriren les xemeneies i díedres més destacats. Després despertaren els del costat assolellat dels Pirineus amb cognoms destacats com els Paül, Lalueza, Albir, Badia, Cucó, Herrero, Jover, Parera, Dalmases, Baciero, Marzo, Renom, Rigol, Bohigas, Porta, Llop, Moreno, “Paca”, Parcerises, López, Pañella, Camacho, Peña, Vila, Tibau, Vargas, Nicolau, Camprubí, Brescó, Ballart, Lluch, Solé, Arbós, etc, etc, etc. i sobretot el prolífic madrileny Jesús Gálvez amb els seus companys. També ens parla del darrer habitant de la zona, el carismàtic Santiago Domingo del poble de l’Estall, i finalment cal destacar el mateix Antonio García Picazo, que va protagonitzar-hi la primera obertura a la Península d’una via de big-wall en solitari obrint la via que du el seu nom a la paret de Catalunya (any 1982). Una proesa descrita amb detall en el llibre, així com altres realitzacions seves.

Ressenya de la via Antonio García Picazo a la paret de Catalunya, essent la primera via oberta en solitari en un big-wall a la Península. Autor: Armand Ballart Codó.

Per acabar de donar més dades sobre el llibre, cal dir que la portada és obra de Xavi Vidal, autor de molts croquis i dibuixos en altres obres. A més, a l’interior trobareu moltes ressenyes dibuixades de les vies descrites, amenitzades tal com he dit abans amb relats escrits pels mateixos escaladors oberturistes i publicats en revistes, alguns d’ells realment originals, esfereïdors i fins i tot molt còmics com el relat de la via “Pesadilla de los Dioses”. Alguns personatges que hi han deixat empremta són descrits amb cura pel Picazo, com per exemple el desaparegut terrassenc Manuel López, àlies “Manolo 1º el Grande”, que sembla que és qui va fer famós el proverbi vertical que resa:

 “ Terradets és per als nens, Regina per als homes i Mont-rebei per als superhomes.”

 La continuació d’aquesta biografia, del 1995 en endavant, ha estat extensíssima. Se’n pot copsar bona part al número especial que la revista Desnivel va dedicar a Mont-rebei l’any 2025 (Nº441), i també a la completa guia d’escalada de Luis Alfonso. Avui en dia el metre quadrat vertical verge comença a ser escadusser al congost, i les noves línies sovint enllacen trams de diverses línies o les creuen, sempre amb uns graus impensables fa cinc dècades, i participant-hi fins i tot l’eminentment esportiu Chris Sharma. Però no s’hi ha obert cap via per dalt, que se sàpiga, seguint els cànons més genuïns de l’escalada clàssica. És la petja de l’evolució a Mont-rebei.

Fitxa:

·         Títol: Mont-rebei. Biografía alpinística 1970-1995.

·         Autor: Antonio García Picazo.

·         Idioma: Castellà.

·         Edició: 2ª edició (2004).

·         Editorial: Autoedició.

·         D.L.: B-20.676-99.

·         Pàgines: 242.

·         Gènere: Història de l’escalada.

·         On trobar-lo: A l’ARGUS (Catàleg de biblioteques públiques de Girona, Tarragona, Lleida i Terres de l’Ebre).

"Juli Soler i Santaló"

 

El present llibre és una biografia escrita pel prolífic geògraf, historiador i escriptor Josep Iglésies i Fort (Reus 1902 - Barcelona 1986) dedicada a l’il·lustre pioner de l’excursionisme català Juli Soler i Santaló (Barcelona, 1865-1914). Es tracta d’una obra ben reeixida i amena de llegir, que sovint mostra una total empatia amb el personatge. Hi destaquen el característic apassionament d’Iglésies a l’hora de descriure els fets dramàtics i les virtuts i defectes del biografiat, així com les belleses de la muntanya, salpebrant-ho amb alguna paraula o expressió arcaica que ho fa tot plegat més original. He de dir que el meu germà Albert em va recomanar vehementment que llegís aquest llibre, i gràcies a això l’he inclòs en aquest blog.

El personatge que Iglésies ens descriu va ser un gran promotor i dinamitzador del món excursionista de casa nostra quan aquest encara estava a les beceroles i tan sols uns pocs erudits divulgaven aquesta afició des d’un punt de vista més aviat científic. L’activitat incansable de Juli Soler sobre el terreny i sobre el paper el varen convertir en un soci preeminent del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Tot i això, el seu fructífer periple vital, que fou malauradament curt en morir de forma sobtada per malaltia, avui en dia passa força desapercebut dins l’àmbit muntanyenc català.

De Juli Soler cal ressaltar la seva passió polifacètica per l’excursionisme, que va poder conrear des de ben jove gràcies a una economia solvent que li va obrir de bat a bat la muntanya i la va poder recórrer i divulgar d’una forma innovadora, efectiva i amenitzada amb unes impressionants panoràmiques fotogràfiques que avui en dia tenen un valor incalculable i han esdevingut, lògicament, la nineta dels ulls del CEC.

Soler va ser enginyer de formació, però va posar en segon pla aquest ofici i es va dedicar a recórrer els Pirineus de forma sistemàtica, començant pel Pallars i l’Aran, sense deixar de banda altres indrets de Catalunya, que també va recórrer i divulgar. No es va casar ni tenir descendència. L’any 1906 va publicar la seva magistral guia de la Vall d’Aran, una obra avançada a l’època i que li va suposar la solemne distinció de Fill Predilecte per part dels aranesos. Els darrers anys de la seva vida els va dedicar a resseguir fil per randa les valls pregones i salvatges del Pirineu d’Osca, ben poc conegudes en aquells temps, i que Soler va difondre i divulgar a bastament amb unes monografies detallades que des de l’Aragó avui en dia encara són molt estimades i valorades com a publicacions primerenques dels seus encants amagats.

A més, Soler va ser un promotor d’iniciatives pioneres en aquella època com la d’inaugurar i costejar una estació meteorològica a Vielha, també la de plantar una de les primeres tendes d’acampada catalanes, a més de proposar una xarxa de refugis que donaria un servei a una comunitat excursionista que ell vaticinava que aniria en augment, i fins i tot la de predir que Benàs es convertiria en un dels centres estratègics dels excursionistes pirinencs, com així ha estat.

Juli Soler i Santaló al cim del pic Collarada (Pirineu Aragonès).
Autor: Juli Soler i Santaló.

Copyright: Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya (AFCEC).

La biografia ens conta que el nostre personatge va consagrar els darrers temps de la seva vida a fer realitat el seu somni més gran: la construcció del refugi de la Renclusa, situat als peus de l’Aneto, i pel qual va rebutjar el càrrec de president del CEC per poder-s’hi dedicar de ple. Ell va ser-ne l’ideòleg i promotor, i no va tenir cap mania en seguir la construcció malvivint a dins d’un petit i humil estatge provisional bastit al costat de les obres, ja que segons ens conta Iglésies:

 “Les incomoditats temporeres representaven ben poca cosa davant la satisfacció de poder consagrar el seu amor a la Maladeta amb aquella edificació i retrobar-se ell mateix, purificat el seu esperit en aquelles solituds, lluny de les mil preocupacions i afanys que en si mateixa congria la ciutat”.

Com a excursionista Soler va ser incansable i d’ell es diu que va introduir plenament la mirada esportiva sense oblidar un cert deix científic. Va recórrer moltíssims cims destacats dels Pirineus centrals, tot i que no va ser pas escalador, però no va defugir les grans ascensions ni les condicions severes de les nits fredes i els aixoplucs precaris. Va ser guiat per gent de les contrades que explorava com ara guies, pastors, contrabandistes, etc. En un cas, Iglésies ens parla de l’encontre que va tenir amb uns pastors, dels quals:

 “…llur rudesa els privava d’entendre quin designi menava allà dalt d’aquell foraster procedent de terres llunyanes i planeres que menystenia la ciutat populosa, la màgia de la qual solament intuïen vagament, per prendre coneixença en els verals on ells trobaven tants patiments.”

I com a resposta a la incomprensió dels humils pastors, la biografia ens diu que:

 “Soler es justificava en el “treure vistes” amb la seva voluminosa màquina fotogràfica, però no semblava proporcionar el degut convenciment. Els pastors admiraven, però, la seva fortalesa física i sentien un confús respecte per un semblant explorador.”

A banda de la seva faceta d’explorador i d’acaparador de dades de tota mena, Iglésies ens confessa que Juli Soler deixava entreveure un esperit molt sensible a les meravelles de la muntanya i que de tant en tant evocava amb devoció els poetes i savis que l’havien precedit en el cant a la magnificència dels cims. Per aquest motiu, encara que la seva prosa directa, correcta i rigorosa semblava que amagava aquesta faceta, a vegades Juli Soler deixava brollar unes descripcions escrites a flor de pell. En aquest sentit, cal dir que el darrer capítol és molt delicat, fins i tot intimista, perquè ens apropa a les interioritats d’un Juli Soler que maldava per restar al peu del canó malgrat la inexorable malaltia que se’l va endur prematurament.

Com ja he indicat abans, Soler va publicar molts articles dedicats a les seves exploracions, que més tard s’han recopilat i reimprès, incloses moltes de les seves fotografies, i va documentar i fotografiar de forma exhaustiva i excepcional tot allò que visitava, tant del món natural com de l’humà, que en aquest darrer cas enfocava especialment en els costums i formes de viure dels habitants dels pobles que visitava, uns costums que avui en dia segurament han desaparegut en molts indrets.

Diverses publicacions que ens poden ajudar a conèixer millor l’obra i el llegat de Juli Soler i Santaló, a banda de la biografia aquí ressenyada i dels butlletins del CEC amb dotzenes d’articles seus i diverses guies que va publicar:

1-“La Vall d’Aran” (1906), obra mestra de Juli Soler. 2-“Pel Pirineu Aragonès” (Ed. Cossetània, 2002) recull de textos de Juli Soler amb pròleg exquisit d’Enric Faura. 3-“Viajes por el Alto Aragón” (Ed. Parques Nacionales, 2004), recull de textos de Juli Soler. 4-“Excursions per l’Alta Ribagorça (1903)” (Ed. Garsineu, 2003), recull de textos de Juli Soler. 5-“Seduït per valls i cims. Volum I” (Ed. C.E. Catalunya, 2011), exposa en gran format fotografies de Juli Soler del Pirineu Català i la Val d’Aran, amb biografia inclosa. 6-“Seduït per valls i cims. Volum II” (Ed. C.E. Catalunya, 2012), exposa en gran format fotografies de Juli Soler d’Osca i l’Alt Pirineu.

No em vull oblidar de citar merescudament l’autor de la biografia, el reusenc Josep Iglésies i Fort, que com he indicat al principi va ser geògraf, historiador i sobretot un escriptor prolífic. A dins de la seva immensa obra cal destacar la seva aportació literària al món de l’excursionisme, que és ingent i cabdal, destacant-hi la imprescindible i monumental Enciclopèdia de l’Excursionisme, que consta de dos volums i va comptar amb nombrosos col·laboradors especialistes, així com la publicació de guies coescrites amb Joaquim Santasusagna sobre Prades, Montsant, el Camp de Tarragona, etc. i les diverses biografies que ens va regalar sobre il·lustres del món excursionista català com Lluís Estasen, mossèn Jaume Oliveres, Pau Vila, Artur Osona, Norbert Font i Sagué, Joaquim Santasusagna, etc. L’any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Per acabar, i abans que comenceu a llegir àvidament aquesta biografia, guardonada amb el Premi Sant Bernat de 1969, he d’afegir que Juli Soler amb el seu llegat es va posar a l’altura dels seus homòlegs francesos, que tantíssims anys ens duien d’avantatge, i fins i tot hi ha qui l’ha considerat el Henry Russell català!

Fitxa:

·         Títol: Juli Soler i Santaló.

·         Autor: Josep Iglésies i Fort.

·         Idioma: Català.

·         Edició: 1971.

·         Editorial: Rafael Dalmau, editor.

·         D.L.: B. 37.432 - 1971.

·         Pàgines: 170.

·         Gènere: Biografia.

·         On trobar-lo: A l’Aladí. Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals