Per “celebrar” el primer
any de vida d’aquest blog, no hi ha res millor que evocar l’autor de la primera
ressenya literària publicada aquí, l’Edu Sallent (Els Hostalets de Balenyà,
1971). En aquest cas es tracta de “Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga
Parbat”, el primer llibre escrit per l’Edu i sorgit, més que per vocació, per
necessitat, per poder explicar una cosa molt especial, molt íntima, i a la
vegada traumàtica. De fet, l’obra li va servir per poder treure’s del damunt
tot el que duia retingut interiorment arran de la seva dramàtica experiència viscuda
a l’expedició Osona al Nanga Parbat, organitzada per una colla d’alpinistes de
la Unió Excursionista de Vic l’any 1997, en la que ell va formar part a l’edat
de vint-i-cinc anys. Per tant, va ser una vivència molt dura la que va fer
entrar l'Edu a la literatura, un fet que va suposar el punt de partida de la
seva brillant trajectòria literària que avui en dia coneixem.
Per entrar en context, de
l’Edu abans havia llegit “Cels de Safir” (reeditada recentment), una
obra antològica de lectura intensa que narra una a una les peripècies de
diferents expedicions catalanes viscudes en tots i cadascun dels vuitmils,
quedant-me gravades a foc l’epopeia extrema de Jordi Canyameres i
Quico Dalmases al Daulaghiri i la brutal escalada d’Enric Lucas
i Nil Bohigas a la sud de l'Annapurna. Més tard vaig llegir “El
camí dels estels”, un regal literari de l’Edu per narrar-nos l’excepcional
biografia d’Òscar Cadiach, i finalment “Aquell vol de papallones”,
que em va catapultar a dins de l’univers personal i alpinístic de l’Edu i va esdevenir
la primera obra descrita en aquest blog.
Ara he llegit “Mentre
hi hagi llum”, una obra ambientada en el Nanga Parbat (8.125 m) i que narra
la seva ascensió per la via Kinshofer. Aquest és un vuitmil mític, que
tot i no ser un dels més alts és un dels més austers, imponents i atractius, ja
que es troba ben isolat i destacat dins la serralada del Karakorum, al
Pakistan. Del Nanga recordo que, de nen, havia llegit amb estupor la tragèdia
de Willi Merkl i vuit components més d’una expedició de 1934, que havien
mort per pur esgotament, i la miraculosa supervivència del xerpa Ang Tsering.
També coneixia l’intent altrament tràgic de Mummery de finals del segle
XIX, i l'heroica primera ascensió al seu cim per part del llegendari Hermann
Buhl l’any 1953. Després vingueren la narració de Reinhold Messner
del seu ascens pel monstruós vessant del Rupal junt amb el seu germà Günther
Messner, i la polèmica desaparició d’aquest últim en un descens èpic com
pocs, a més del retorn posterior de Messner per protagonitzar la impactant
primera ascensió en solitari a un vuitmil.
Només em restava conèixer
la vivència de l’Edu Sallent en aquesta muntanya tan hostil i bella al mateix
temps, i cal dir que és colpidora com pocs es poden imaginar. Després de llegir
tantes històries del Nanga Parbat, totes elles d’alpinistes estrangers i
d’èpoques llunyanes per a un servidor, podria dir que aquestes m’havien quedat a
la memòria com un cúmul d’històries distants, gairebé irreals... Per aquest
motiu he de confessar que la lectura del llibre de l’Edu ha estat una revelació
insospitada, perquè m’ha permès posar-me directament a la pell de tots aquests
alpinistes històrics citats abans a través de les paraules d’una persona molt
més propera, i ben real! A més, aquest algú, l’Edu, ens ho explica d’una manera
tan sincera, nua, i a voltes ingènua, que t’atrapa sense remei.
Tal com ja vaig emfatitzar
del llibre “Àlgebres de la Il·lusió” de Jordi Tosas, l’obra d’Edu
Sallent també ens apropa com mai a l’univers de l’alpinisme de màxima alçada, i
és que tal com confessa Jordi Pons, l'il·lustre prologuista de l'obra:
"Llegint el llibre de l'Edu t'adones que tots els que hem trepitjat
un cim de 8000 metres hem experimentat moments iguals als que ell descriu. El
que passa és que no tots hem aconseguit transmetre com ell ho fa les sensacions
[...]".
“Mentre hi hagi llum” ens explica les tràgiques conseqüències que es poden derivar dels errors comesos en situacions extremes, i ens posa en la pell de qui perd el nord sota els efectes del mal d'altura. És sorprenent com la narració pot acostar-nos a unes vivències que ben poques persones experimentaran en la seva vida. Llegir aquest llibre que l'Edu ens ha regalat amb el cor obert és un privilegi escassíssim. Aprofitem-lo! Amb ell compartirem emocions molt fortes, pors, neguits i fins i tot patiments que arriben a uns extrems inimaginables.
És una lliçó de vida emmarcada
a dins d’una situació molt dura, que ens mostra els valors de l'amistat i la
solidaritat entre les persones en unes situacions límit de supervivència, que
ens fa reflexionar sobre tantes banalitats absurdes que preocupen i fan perdre
la son de tanta gent. I també és un cant a la bellesa indomable d'aquestes
muntanyes gegantines, de com les podem estimar i alhora témer amb el mateix
grau d'intensitat... Com quan l’Edu es troba cara a cara amb l’objectiu tan fortament
anhelat:
“… aquesta sensació de cansament es veu alterada, de sobte, pel
que apareix davant dels meus ulls. La miro fixament, a través de les fosques i
brutes ulleres de sol, amb la boca mig oberta. No puc estar-me de fer-li una
foto. “És una imatge alhora impactant, com engrescadora, com respectuosa: la
piràmide somital del Nanga Parbat.””
Com a nota final cal dir
que tot i que han passat uns quants mesos després d’haver llegit el llibre,
quan hi penso em venen al cap unes imatges i uns records d'alguns dels passatges
descrits en ell. I aquests són tan detallats i trepidants que em sembla que els
tingui gravats nítidament a la memòria com si els hagués viscut realment!
Fitxa:
·
Títol: Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat.
·
Autor: Eduard Sallent i Vilanova.
·
Idioma: Català.
·
Edició (5a): Març de 2016.
·
Editorial: Ediciones Desnivel. Madrid.
·
ISBN: 978-84-9829-180-3.
·
Pàgines: 232.
·
Gènere: Assaig narratiu.
·
On
trobar-lo: Xarxa de biblioteques Municipals de la Diputació de
Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada