“El montañero y aventurero Andrés Espinosa (1903-1985)”

 

Aquesta és la primera biografia d’un dels pioners més cèlebres i mítics del muntanyisme Basc, Andrés Espinosa Echebarria (1903-1985), publicada l’any del centenari del seu naixement. La trajectòria d’Andrés dins de l’aleshores incipient moviment excursionista a Euskadi va ser tan intensa, breu i extraordinària que el va convertir en una llegenda viva d’aquest esport, entrant de ple dret a l’Olimp dels fundadors d’aquesta afició al seu país. L’autor del llibre és el sociòleg i muntanyenc Luis Alejos Escarpe (Bilbao, 1943), un prolífic escriptor que ha publicat una gran quantitat de guies, articles, ressenyes i llibres de muntanya. Alejos ha estat membre il·lustre del comitè de redacció de la revista Pyrenaica, editada per la federació basca, i s’ha especialitzat sobretot en els tresmils dels Pirineus, de forma que és ben conegut pels amants d’aquesta formosa carena. El llibre que Alejos va escriure i ara es ressenya és amè, fàcil de llegir i segueix el fil cronològic de la vida i obra d’Espinosa. Es troba farcit d’escrits i textos del mateix personatge o d’altres cronistes, abocant-hi moltes dades però sense enfarfegar, i es mostra generosament il·lustrat, cosa que ajuda molt a copsar la trajectòria fulgurant d’aquest mite.

Com a petit tast de tot el que amaga aquesta biografia, primer ens situem a la localitat biscaïna d’Amorebieta, lloc on va néixer Andrés. Des de ben jove, es va sentir atret per l’excursionisme, una dèria que arribaria a dur fins a extrems impensables en aquella època. El País Basc, que és un territori abrupte com pocs, ple de verdor i solcat per profundes valls i farcit d’altius turons i muntanyes, va veure com un jove vailet recorria tots els seus topants fins que, pocs anys després de complir la vintena, es va llençar a una carrera meteòrica de tan sols cinc anys d’activitat que passaria a la història i de la qual va sortir-se’n sense cap incident destacable. Segons el mateix Andrés:

“Se me presentaba a mí el mundo de la montaña como un algo superior a todo lo que en los valles, los pueblos y los hombres había visto. Sentía el ramalazo, el atractivo de aquella poesía, selvática, soñolienta, placentera, sin ruidos ni estridencias, que más tarde haría tan fuertemente presa en mí para siempre”.

El Gorbea, sostre del País Basc, vist des de Goiuri-Ondona. Aquest fou un dels cims més estimats i visitats per Espinosa al llarg de la seva vida. Autor: Òscar Masó Garcia.

Segons l’historiador i muntanyenc Jesús de la Fuente Asueta, a qui dono les gràcies pel seu inestimable ajut pel capítol del País Basc que vaig escriure a l’obra Libros de Cima, Andrés Espinosa era un home alt i fort, resistent, de forta personalitat, de costums senzills i naturals, alhora que culte i molt metòdic, gran narrador i bon dibuixant. Aquest esportista extraordinari tenia profundes creences religioses, a més d’una gran fe en si mateix, ja que com diu Jesús: “No teme las dificultades: se crece ante ellas”. Fou un devot de la naturalesa i sempre que podia pregonava les seves bondats, mostrant-se al mateix temps profundament hostil a l’aire enrarit de les ciutats i dels homes, tal com faria un misantrop, tot i que al mateix temps es va sentir fascinat amb la gent que va conèixer en els seus viatges remots. Alejos ens descriu de quina forma va anar entrant Espinosa en el món de les altures:

“Va alcanzando de forma progresiva metas cada vez más ambiciosas, que cumplen alguna de estas condiciones: más alto, más difícil, más lejano”

Es va fer soci de la Sociedad Deportiva Amorebieta, i sense anar gens sobrat de diners, amb uns mitjans precaris i disposant d’un temps lliure molt limitat per la seva feina de viatjant del comerç de teles, Espinosa va anar recorrent els cims bascos i després va visitar Sierra Nevada per ascendir els seus tresmils d’una sola tongada. Llavors va venir el Teide, on va patir molt per dur un calçat inadequat i no portar aigua. L’any 1928, sense haver-ho previst, un impuls irrefrenable el va dur a escalar el Picu Urriellu en solitari i sense utilitzar corda ni cap estri, vint-i-dos anys després d’haver-ho fet per primer cop l’alemany Gustav Schulze. Davant l’immens obelisc, Andrés confessa com va encarar l’insòlit repte:

“Lo admiré. Su imponente figura la asimilé muy dentro, y sin otra intención que probar sus condiciones de escalo me agarré a la peña i comencé a subir. Llevaba puesto por todo calzado unos calcetines de fuerte algodón”.

El següent repte va ser la primera ascensió en solitari i en el dia del Mont Blanc, vencent un desnivell brutal i sense els serveis de cap guia. Per aquesta proesa va ser nomenat soci d’honor del Club Alpí Anglès, el Club Alpino Español i Peñalara. Els guies li varen resultar inabastables, ja que li costaven entre 1.200 i 1.500 francs:

“Una vez consultado el precio de los guías, mi problema, sin dilema de ninguna clase y por sí propio, ha quedado resuelto: subiré solo al Mont Blanc.”

…i amb un calçat que avui en dia ens faria tremolar:

“Mi calzado consiste en abarcas navarras de goma fundida y dos pares de calcetines de lana blancos. La goma, para la tierra y roca, va muy bien; para la nieve, mejor, pues no pasa la humedad; el hielo se domina con los crampones.”

Poc després va fer el Cerví, de nou tot sol i sense encordar, i de retorn a la seva llar va prendre la decisió de deixar la seva feina i embrancar-se en la que seria la primera expedició basca més enllà d’Europa. Va visitar les muntanyes sagrades del Sinaí, i viatjant amb tota mena de mitjans i condicions, va arribar als peus del Kilimanjaro, que va assolir tot sol en una altra proesa de precarietat, força de voluntat i sense comptar amb cap guia. En la capsa de registre del cim del sostre africà tot eren targetes de grups expedicionaris recolzats amb portadors i guies. Ningú s’havia atrevit, com ell, a afrontar l’aventura en solitari i amb tan sols una motxilla com a equipament. Després va voler fer realitat un somni i va viatjar fins a l’Himàlaia, amb la idea d’ascendir algun set mil, però les autoritats li ho van denegar. Això no obstant, les peripècies que va viure en un viatge tan inconcebible com exòtic en aquella època, i en unes condicions de solitud total i mitjans molt humils, van omplir pàgines i més pàgines de les revistes i diaris bascos especialitzats on col·laborava. Molts d’aquests viatges i gestes alpines d’Espinosa no serien repetits per altres bascos fins unes quantes dècades després. La fama i la repercussió que van tenir a tots nivells les activitats d’Andrés en aquella època varen superar totes les expectatives.

L’Ajuntament d’Eibar va ser l’escenari l’any 1930 de la multitudinària i pomposa recepció oficial d’Andrés Espinosa per part de la Federació Basca i les autoritats locals després de la seva gesta del Kilimanjaro. Autor: Òscar Masó Garcia.

La Guerra Civil va estroncar per sempre la trajectòria del nostre personatge, i després es va casar. La nova responsabilitat el va dur a no exposar-se mai més al tipus d’aventures que havia viscut abans de la contesa. Va exercir alguns càrrecs federatius i directius de club, però va evitar sempre els homenatges i les trobades multitudinàries. Havia manifestat les ganes de publicar les seves vivències en algun llibre, però mai ho va fer.

Alejos ens fa entendre que Espinosa va introduir un canvi de paradigma en l’alpinisme, ja que va demostrar que aquest es podia practicar sense ser ric i sense disposar del servei dels guies.

Avui en dia, segons em va contar recentment Jesús de la Fuente, el llegat de tots els escrits personals d’Espinosa (inèdits!) viu el debat de com es conservarà i de com podria sortir a la llum. Tant de bo la decisió es prengui a favor dels que estimen la història del muntanyisme i que puguem gaudir de les seves anotacions i escrits irrepetibles!

Heus aquí un detall extret de l’obra d’Antxon Iturriza sobre un escrit d’Espinosa que va redactar als peus del Kilimanjaro:

“Qué gran satisfacción me producen las ascensiones a cumbres de 600, 1.000 o 1.500 metros, que muchos consideran insignificantes. Dominando bien las montañas pequeñas, -de más mérito e importancia que las grandes para la formación moral y deportiva de los pueblos- se pueden alcanzar también las cumbres gigantes.”

La BBK i l’excursionisme basc:

Gràcies a la col·lecció “temas vizcaínos” de la fundació BBK del banc Kutxabank han sortit a la llum una sèrie de biografies dels pioners i mestres fundadors de l’excursionisme i l’alpinisme basc com són, a part del llibre d’Espinosa aquí ressenyat, el del tolosà Antxon Bandrés (1874-1966), considerat el principal inspirador i fundador del muntanyisme basc, i del qual Espinosa deia que gràcies a ell va arribar a ser qui va ser; també hi apareix l’incansable bilbaí Ángel Sopeña (1891-1982), pioner de l’escalada i l’excursionisme bascos, i també el primer periodista basc de muntanya, considerat un  multiesportista, Antonio Ferrer (1900-1976), nascut a las Arenas (Biscaia) i anomenat “el Hombre de las Cavernas”, perquè una de les facetes en les quals va destacar és l’espeleologia. Tots són llibres curosament publicats, rigorosos però sense ser exhaustius, i escrits per autèntics experts en la matèria. Es tracta d’obres que fan de molt bon llegir i fullejar, curulles d’imatges, retalls de diaris, paisatges descrits i fotos de grans dimensions que ajuden moltíssim a recordar i a imaginar la vida i obra d’aquests esforçats muntanyencs.

Altres noms que podrien haver aparegut en aquesta reeixida col·lecció són l’eibarrès Indalecio Ojanguren (1887-1972), el “Fotógrafo Águila”, muntanyenc com pocs que a més va fotografiar els orígens d’aquest esport a Euskadi. I també el tolosà Sheve Peña (1907-1999), un alpinista i atleta irrepetible, que va allargar la seva activitat fins a les portes dels 90 anys d’edat, ascendint cims com el Kilimanjaro a prop dels 88 anys. Es tracta d’uns homes que foren fidels al tòpic genuí que relaciona la gent basca amb un caràcter fort i ferreny. El llegat d’aquests pioners es materialitza en l’actual i singular moviment excursionista basc, fortament arrelat al territori i a l’imaginari muntanyenc basc des de fa més d’un segle. Hi perduren tradicions que es podrien considerar gairebé ancestrals, com la del Concurso de los Cien Montes, que tot muntanyenc que ascendeixi uns cent cims del Catàleg de Cims d’Euskal Herria, té dret a ingressar a la ja llegendària Hermandad de los Centenarios. Els recents 100 Cims de la FEEC es van inspirar en aquesta tradició basca. Un altre costum que hauria de catalogar-se com a Patrimoni Cultural Material Basc són les bústies dels cims, que ronden gairebé el miler i mig per tot el territori basc, i són veritables obres d’art que van néixer fa més d’un segle per ajudar a certificar oficialment l'ascensió dels excursionistes als cims, bo i deixant-hi les seves targetes de socis dels seus respectius clubs de muntanya.

Les altres tres portades de BBK dedicades a tres il·lustres pioners del muntanyisme basc, a part del llibre que aquí es ressenya. Autor: Òscar Masó Garcia.

Amb les biografies de BBK esmentades, junt amb les publicacions de Pyrenaica realitzades des del si de la Federació Basca a través de la monumental obra d’Antxon Iturriza titulada “Historia testimonial del Montañismo Vasco”, hom no pot negar que al País Basc s’ha fet una aposta decidida per documentar i publicar modernament la història dels orígens del seu excursionisme. Un bon exemple del qual tothom pot prendre nota, sobretot pel rigor i el gran desplegament editorial que s’ha dut a terme en aquest sentit, chapeau!

Logotip de la il·lustre “Hermandad de Centenarios”, a la qual es pot adscriure tot “mendizale” (muntanyenc) que hagi fet cent cims del Catàleg de Cims d’Euskal Herria. Al lloc web oficial n’hi ha més de set mil “Centenarios”!

Fitxa:

• Títol: El montañero y aventurero Andrés Espinosa (1903-1985).
• Autor: Luis Alejos.
• Idioma: Castellà.
• Edició: 2002.
• Editorial: Fundación BBK obra social. Bilbao.
• Col·lecció: Bizkaiko Gaiak (temas vizcaínos), 334-335.
• ISBN: 84-8056-214-5. D.L: BI-2750-02.
• Pàgines: 184.
• Gènere: Biografia.
• On trobar-lo: Red de lectura pública de Euskadi (biblioteques)

"Àlgebres de la il·lusió"

 

El llibre que es descriu a continuació és obra del monitor i guia de muntanya Jordi Tosas Robert (Blanes, 1968), un experimentat alpinista català de primer nivell ben conegut dins del món de l’alpinisme, l’exploració, l’esquí i l’escalada practicats en múltiples facetes. Compta amb un extens historial d’expedicions a les muntanyes més altes i salvatges de diversos continents, sovint en forma de reptes majúsculs abordats amb companys de la talla de Jordi Corominas o Kílian Jornet, i a vegades també completament sol. Davant d’aquesta intensa activitat, la figura de Jordi Tosas pot ser que aparegui envoltada d’una certa àuria de misteri i misticisme per a aquells que no el coneguin en primera persona, un fet que segurament s’accentua per les agosarades activitats que ha realitzat, sovint en llocs remots i en situacions límit. El llibre del Jordi, titulat “Àlgebres de la il·lusió”, es podria dir que ve a difuminar aquest misteri, però tampoc es pot negar que potser contribueix a engrandir-lo un xic més! Els que busquin una estricta autobiografia com a tal no la trobaran, però sí que hi trobaran moltes de les grans ascensions del Jordi, no sempre amb final feliç, i a voltes practicant diverses modalitats extremes, o fins i tot flirtejant amb la velocitat amb especialistes com el ja citat Kílian, i sempre des d'un punt de vista introspectiu, a vegades cru, contundent, però també sovint amanit amb expressions un xic recaragolades que amaguen rere seu un missatge mig codificat. La lectura del llibre suposa un joc continu de recerca, que no farem sols, ja que sempre estarem acompanyats pel Jordi.

He de reconèixer que la seva lectura em va atrapar des de l’inici i fins al final; sempre sorprenent, contundent, imparable. Un text molt carregat de dades, idees, vivències, amb un vocabulari ric, variat, que fa rumiar i repensar sovint les coses. Cal estar despert, amatent, per poder-ne copsar tota l’essència. Es nota que Tosas té molt a dir, ja que el verb raja, es diversifica, s’endinsa a cada aventura, en la descripció dels paisatges, de la natura, dels nadius que viuen a redós dels gegants glaçats. Hi conviu, s’hi fusiona, i ens ho explica, a voltes emprant fórmules i teories matemàtiques que semblen enrevessades a simple vista, però que li donen un to científic, còsmic i diferent del missatge que ens vol transmetre. Els que som de ciències segurament li ho hem d’agrair!

El llibre sencer és un doll imparable de frases, consells, reflexions i sentències sobre la muntanya i el sentit de la vida en general, amenitzat amb unes il·lustracions ben treballades de Manuel Palacios Bartolomé, que no desentonen amb el que s'hi narra.

S’ha de dir que aquells que estem lluny de fer les activitats del Jordi sovint ens costa imaginar quines són les motivacions, les sensacions i la recompensa que els alpinistes d’alt nivell experimenten quan duen a terme les seves activitats, i això és degut al fet que normalment no ho divulguen amb detall, o simplement no en fan menció, per simple modèstia i perquè tot allò que fan s'ho guarden dintre seu i no ho van pregonant als quatre vents. Allò que els mou sovint és superior al simple acte de fer-se destacar d'entre la multitud. Però dins del món de la muntanya en general s'hauria d'agrair als que s'atreveixen a obrir el seu cor (encara que sigui una mica), i ens deixen entrar dins del seu univers personal, compartint amb nosaltres unes emocions que molts dels que estimem la muntanya i l'alpinisme no arribarem mai a viure, i això succeeix amb aquest llibre. A través de les seves pàgines perseguirem el Jordi en els moments feliços i també en els més durs, com quan va ser colpejat brutalment en el rostre en el Langtang Lirung, i on gràcies al Jordi Corominas, el seu mestre i mentor, va ser rescatat i va poder sobreviure. Uns anys després va tornar al mateix lloc i es va trobar amb un xerpa que no el reconeixia. Després de no saber com fer-li entendre qui era ell, Tosas li va dir:

“Jo sóc el que tu recordes que va morir”.

Dins del llibre, i sempre fidel a les seves il·lusions, l’autor ens situa davant de molts reptes, com el d’una de les parets més feréstegues de l’Himàlaia, la cara sud del Lhotse, que va assetjar infructuosament i acompanyat de nou per Corominas, tot i ser conscient que:

“Ningú és capaç de dissuadir els qui prefereixen equivocar-se tots sols”

Pel que fa a la seva faceta de snowboarder o de practicant de descensos d’esquí extrem fins a més de vuit mil metres, Tosas ens transmet la sensació que es viu en els instants previs a l’acte de llençar-s’hi de cap, ben diferents d’allò que se sent quan s’escala, perquè…

“En el moment d’esquiar, en canvi, aquest buit t’atreu, la gravetat t’estira amb força cap al fons de la vall i un ha de mirar cara a cara al no-res, que cau fins ben enllà, sota la paret”

Tot plegat es tracta de l’alpinisme en un estat pur i salvatge, del qual Tosas ens diu, sense matisos i de forma diàfana:

“El dia que l’alpinisme sigui segur deixarà de ser alpinisme. L’alpinisme va lligat, indiscutiblement, a la paraula compromís. Sense risc no existiria l’alpinisme.”

D’una forma també directa i sense embuts el Jordi ens desvela què és el més important quan practica el solo, és a dir, l’escalada sense corda:

 “Hi ha molt poques activitats a la muntanya on la força física perdi tant la seva rellevància i on la força mental sigui tan definitiva.”

 I per acabar, sense ànim de desvetllar més retalls de l’obra, cal felicitar a Tushita per donar veu a muntanyencs catalans com el Jordi Tosas, i alhora desitjar que el Jordi continuï escrivint per anar-nos ensenyant què s’amaga rere les grans aventures viscudes als escenaris naturals més impressionants del planeta.

Fitxa:

·         Títol: Àlgebres de la il·lusió.

·         Autor: Jordi Tosas.

·         Il·lustracions: Manuel Palacios Bartolomé.

·         Idioma: Català.

·         Edició: Octubre de 2023.

·         Editorial: Tushita edicions. Barcelona.

·         ISBN: 978-84-126988-3-1.

·         Pàgines: 144.

·         Gènere: Autobiografia introspectivo-reflexiva.

·         On trobar-lo: Xarxa de biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.

Jordi Tosas signant el llibre a la Fira de la Muntanya de Vic de l’any 2023. Autor: Òscar Masó Garcia.

Jordi Tosas: "Vaig començar a escalar en solo a la muntanya màgica de Montserrat, aquest massís que està tan a prop del mar, de la meva Mediterrània", pàgina 106. Foto d’Òscar Masó Garcia.

“Records d’excursió”

 

Aquest llibre és el fruit d’un recull gairebé inèdit de vivències de muntanya de l’insigne excursionista, periodista i jurista Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872, Bigues 1966), transcorregudes en el tombant dels segles XIX i XX, i compartides algunes d’elles amb il·lustres pioners de l’excursionisme català com Artur Osona i Carles Bosch de la Trinxeria. La seva prosa trepidant i entusiasta, amanida amb un lèxic riquíssim i en gran part desaparegut, ens transporta a una època en què l’afició de caminar consistia sobretot en conrear la cultura, l’etnografia, la història, la geografia i la ciència més que no pas en la mera pràctica d’un esport. L’excepcionalitat de l’obra es basa no tant en les sortides que s’hi narren, ja que en general són senzilles, ben conegudes pels excursionistes de soca-rel i no molt llunyanes, com per l’ambient històric en què discorren i per la forma en què són descrites, a vegades ben crua i directa, d’altres sorneguera, exultant, èpica o fins i tot esquitxada amb petites dosis d’humor i de fina ironia.

Al llarg de la seva dilatada vida, Maspons va assolir un gran prestigi social i polític, esdevenint un prohom catalanista. Va beure de la influència del seu pare, en Francesc Maspons i Labrós, doctor en dret, notari i folklorista. Maspons i Labrós va ser també president dels Jocs Florals de Barcelona i un dels impulsors de la creació del Centre Excursionista de Catalunya, del qual va ser també president. Per altra banda, la tieta de Maspons i Anglasell, que signava amb el pseudònim de Maria de Bell-lloc, també va influir en el nostre autor, ja que va ser una destacada escriptora de la Renaixença catalana. Així doncs, amb aquesta inspiració familiar Maspons i Anglasell va escriure moltes obres relacionades amb el seu ofici i les seves idees polítiques, i al mateix temps es va anar forjant una trajectòria excursionista, a través de la qual va ser president del Centre Excursionista de Catalunya com el seu pare, i ensems el primer president de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya. L’any 1951 va publicar el llibre que aquí es descriu, censurat en una primera instància, i que per sort va sortir finalment a la llum, en format d’un recull de vivències excursionistes viscudes molts anys abans, en una edició tan reduïda que la va convertir en una peça ben rara de col·leccionista.

Sortosament, Cossetània va rescatar aquesta obra de l’oblit i va reeditar-la l’any 2003 dins la col·lecció Pioners, dirigida per l’erudit historiador excursionista i bibliòfil Enric Faura, autor d’un pròleg impecable que val la pena de llegir, on emfatitza la figura de Maspons, el seu compromís amb el país i Europa, i per al qual “la pedra angular del país és la seva terra i els autèntics pobladors són els pagesos, no els habitants de les ciutats”.

Amb uns quants fragments esparsos hom pot fer-se una idea del tarannà de l’obra. El primer capítol ja ens agafa desprevinguts quan ens conta que busquen un “entrenador” per fer una sortida a Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i segons ens diu…

“Escollírem un pagès de peça sencera, ben genial i llest, i tinguérem el goig de saber que acceptava el càrrec.”

Però al final van acabar sofrint un assedegament majúscul, realçat amb unes expressions exquisides que, malauradament, avui en dia resulten del tot inusuals:

“…encetant cançons que morien al primer so, devorades pel foc que ens abrusava per dins amb un rosec que ens enfellonia, és a dir, patint com es pateix quan la set és garfidora de debò”.

En el llibre també destaca per inversemblant i gairebé surrealista el capítol “Una excursió dels temps heroics”, realitzada a principis del segle XX per l’autor junt amb una colla ben dispar, formada entre altres pel seu pare i dos germans, l’insigne Artur Osona, uns hostalers, un barber, un pagès, uns pastors, un rector, un enterramorts, mitja dotzena de vilatans i una parella de la guàrdia civil. En un altre capítol ens transporta a l’altívol Carlit, des d’on ens desvela el secret de com esbrinar si hom té una salut de ferro sense acudir a l’especialista:

“A qui fa una excursió de les que s’ho valen, la inspecció mèdica no li fa cap falta; si al segon dia l’organisme ha respost sense refrec ni queixa, ja pot estar segur que la màquina no té tara.”

El bon menjar i el bon beure tampoc manquen en els relats del llibre, però tampoc defuig de les situacions summament desagradables, com la del vi que els oferiren al santuari de Meritxell, a Andorra:

“…el vi florit, que ens era desconegut, és inimaginable; és una concentració reconfitada de mal gust; és la quinta essència del tast repelós; un reactiu que sacseja les entranyes, i deixa un mal record inoblidable”.

I per acabar, un esment a un capítol dedicat a Suïssa, d’on Maspons ens diu que allà s’han carregat l’excursionisme en pro del turisme. I ja fa anys i panys d’això!

Fitxa:

·         Títol: Records d’excursió.

·         Autor: Francesc Maspons i Anglasell.

·         Idioma: Català.

·         Edició: Setembre de 2003.

·         Editorial: Cossetània edicions. Valls.

·         ISBN: 84-96035-64-6.

·         Pàgines: 96.

·         Gènere: Història de l’excursionisme.

·         On trobar-lo: Xarxa de biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.

El vessant nord del pic Carlit, per on discorre un dels capítols més trepidants del llibre. Autor: Òscar Masó Garcia.

“Première ascension du Vignemale. Le 7 août 1838”

 

Mentre escrivia l’obra “Libros de cima”, vaig indagar exhaustivament sobre la forma de certificar i demostrar les primeres ascensions històriques als cims més importants del planeta, i em va aparèixer una que em va deixar bocabadat: la primera ascensió oficial al majestuós Vignemale, un dels principals tresmils dels Pirineus. El fet que succeís a l’albor del pirineisme (1838) i que la protagonista fos una dona, l’anglesa Miss Ann Lister (1791-1840), ja podia ser motiu de màxim interès, però el més insòlit del cas és que la gesta va quedar sota un anonimat quasi absolut durant 130 anys, fins que l’any 1968 va sortir a la llum i es va poder fer finalment justícia, reconeixent-se l’aportació pionera d’Ann Lister a la història de la conquesta dels Pirineus.

El llibre que ara ens ocupa és una joia que cal tenir en compte, ja que narra en primera persona les vicissituds d’aquesta ascensió, extreta dels diaris íntims d’Ann Lister. L’acabalada anglesa de Halifax, amant dels viatges, l’aventura i la muntanya, sabia que el Vignemale encara no havia estat ascendit de forma oficial, o sigui que no l’havia petjat cap turista o persona “no anònima”, tot i que ja havia estat ascendit per guies locals. Ella va acudir a aquests experts de la regió i els va contractar per poder protagonitzar la primera oficial, la qual va succeir sense grans contratemps i la varen segellar deixant una ampolla al cim amb les signatures de la comitiva. Però els guies, que vivien en el llindar de la pobresa, varen ser contractats quasi al mateix temps per un altre aspirant a ser el primer “no anònim” del Vignemale, en Napoleó Joseph Ney, príncep de la Moskowa, i per poder cobrar un altre bon sou li van fer veure que Ann Lister no havia fet cim, i li van prometre que ell seria el primer. Prèviament, van retirar l’ampolla que contenia la signatura de l’anglesa, i el dia que el príncep va ascendir amb els guies, poc després de l’ascensió de Miss Lister, hi van col·locar un altre recipient, aquest cop amb la rúbrica del nou pretendent. Però ella, immediatament, es va assabentar de l’estratagema dels guies i els va obligar a signar un certificat davant d’un advocat perquè si no, no els pagava. En el document els guies confessaven que ella va ser la primera a ascendir el Vignemale, guiada per ells, i no pas Napoleó Joseph Ney. La mateixa Miss Lister ens narra com va comunicar a l’advocat el motiu de la seva consulta:

“Jo li vaig explicar el motiu pel qual li demanava consell: la causa no era pas massa seriosa, es tractava més aviat d’un tema de sentiments, jo em sentia una mica vexada; com recuperar la meva dignitat? Jo havia assolit el cim del Vignemale, i això se m’havia posat en dubte.”

Però els avatars de la història varen fer que aquell certificat i la crònica de l’ascensió que Ann Lister va escriure en les seves anotacions quedessin a partir de llavors ocults en els seus diaris íntims, i que el príncep de la Moskowa fos catapultat a la fama després de publicar a la prestigiosa Revue des Deux Mondes la descripció detallada de la seva suposada primera ascensió oficial, sense fer cap esment sobre Miss Lister. Anys després, ni els consagrats pirineistes com Beraldi o Henri Russell varen aportar cap canvi sobre aquesta versió dels fets, i no va ser fins a l’any 1967 que Miss Vivien Ingham va descobrir aquest certificat d’ascensió de Lady Lister al Vignemale i la seva crònica manuscrita, amagats entre els seus diaris íntims. Ingham va publicar la troballa l’any següent a l’Alpine Journal de l’Alpine Club de Londres, reinstaurant amb justícia el paper històric indiscutible que Ann Lister havia exercit en la conquesta dels Pirineus. L’any 1969 Luc Maury ho va publicar a la revista Pyrénées, traduït al francès. Però l’heroïna del Vignemale no és pas coneguda mundialment per aquesta gesta, sinó per la seva orientació sexual, que va amagar en els seus diaris mitjançant un codi xifrat d’escriptura, unes experiències vitals que fins fa pocs anys no han estat desxifrades, publicades i fins i tot transformades en una pel·lícula.

Première ascension du Vignemale conté la part dels manuscrits d’Ann Lister que tracten de l’ascensió al Vignemale. El text ha estat traduït per Luc Maury i s’acompanya amb molta informació addicional que ens parla del pirineisme de l’època i ens descriu la biografia muntanyenca i viatgera de la protagonista, fins a la seva mort a Kutaissi (Geòrgia) i el destí de les seves despulles i diaris íntims. Les anotacions de Miss Lister, que ens mostren amb detall el seu dia a dia, ens ajuden a copsar com es vivia fa quasi dos-cents anys. Ella hi expressa les seves preocupacions per poder demostrar la veritat sobre la seva ascensió, la descripció acurada de la confecció del valuós certificat d’ascens i els seus anhels, reflexions i desitjos en general. Cal felicitar l’editor per la iniciativa d’incloure aquest text excepcional a la seva “Collection Initiales”, la qual ha aportat altres obres de caràcter històric i pioner del pirineisme, com per exemple la crònica de la primera ascensió a l’Aneto, escrita de primera mà per Tchihatcheff i Albert de Franqueville… però això ja és material per a una altra entrada del blog.

Fitxa:

• Títol: Première ascension du Vignemale. Le 7 août 1838.

• Autor: Ann Lister. Traduït i presentat per Luc Maury.

• Idioma: Francès.

• Edició: Juliol de 2012.

• Editorial: Éditions Cairn, Pau.

• ISBN: 978-2-25068-272-3.

• Pàgines: 105.

• Gènere: Història del pirineisme.

• On trobar-lo: Catàleg General de les Biblioteques de França.

Diari íntim d’Ann Lister que narra la primera ascensió oficial al Vignemale. A l’esquerra apareix el certificat d’ascensió signat pels guies l’any 1838, que va sortir a la llum 130 anys després. Obtingut de l’Alpine Journal, 1968. Fotografia: Gray Studios. Copyright: Vivien Ingham.

El massís del Vignemale, vist des del Taillón. Autor: Òscar Masó Garcia.

El massís del Vignemale, vist des del Taillón. Autor: Òscar Masó Garcia.