"Juli Soler i Santaló"

 

El present llibre és una biografia escrita pel prolífic geògraf, historiador i escriptor Josep Iglésies i Fort (Reus 1902 - Barcelona 1986) dedicada a l’il·lustre pioner de l’excursionisme català Juli Soler i Santaló (Barcelona, 1865-1914). Es tracta d’una obra ben reeixida i amena de llegir, que sovint mostra una total empatia amb el personatge. Hi destaquen el característic apassionament d’Iglésies a l’hora de descriure els fets dramàtics i les virtuts i defectes del biografiat, així com les belleses de la muntanya, salpebrant-ho amb alguna paraula o expressió arcaica que ho fa tot plegat més original. He de dir que el meu germà Albert em va recomanar vehementment que llegís aquest llibre, i gràcies a això l’he inclòs en aquest blog.

El personatge que Iglésies ens descriu va ser un gran promotor i dinamitzador del món excursionista de casa nostra quan aquest encara estava a les beceroles i tan sols uns pocs erudits divulgaven aquesta afició des d’un punt de vista més aviat científic. L’activitat incansable de Juli Soler sobre el terreny i sobre el paper el varen convertir en un soci preeminent del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Tot i això, el seu fructífer periple vital, que fou malauradament curt en morir de forma sobtada per malaltia, avui en dia passa força desapercebut dins l’àmbit muntanyenc català.

De Juli Soler cal ressaltar la seva passió polifacètica per l’excursionisme, que va poder conrear des de ben jove gràcies a una economia solvent que li va obrir de bat a bat la muntanya i la va poder recórrer i divulgar d’una forma innovadora, efectiva i amenitzada amb unes impressionants panoràmiques fotogràfiques que avui en dia tenen un valor incalculable i han esdevingut, lògicament, la nineta dels ulls del CEC.

Soler va ser enginyer de formació, però va posar en segon pla aquest ofici i es va dedicar a recórrer els Pirineus de forma sistemàtica, començant pel Pallars i l’Aran, sense deixar de banda altres indrets de Catalunya, que també va recórrer i divulgar. No es va casar ni tenir descendència. L’any 1906 va publicar la seva magistral guia de la Vall d’Aran, una obra avançada a l’època i que li va suposar la solemne distinció de Fill Predilecte per part dels aranesos. Els darrers anys de la seva vida els va dedicar a resseguir fil per randa les valls pregones i salvatges del Pirineu d’Osca, ben poc conegudes en aquells temps, i que Soler va difondre i divulgar a bastament amb unes monografies detallades que des de l’Aragó avui en dia encara són molt estimades i valorades com a publicacions primerenques dels seus encants amagats.

A més, Soler va ser un promotor d’iniciatives pioneres en aquella època com la d’inaugurar i costejar una estació meteorològica a Vielha, també la de plantar una de les primeres tendes d’acampada catalanes, a més de proposar una xarxa de refugis que donaria un servei a una comunitat excursionista que ell vaticinava que aniria en augment, i fins i tot la de predir que Benàs es convertiria en un dels centres estratègics dels excursionistes pirinencs, com així ha estat.

Juli Soler i Santaló al cim del pic Collarada (Pirineu Aragonès).
Autor: Juli Soler i Santaló.

Copyright: Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya (AFCEC).

La biografia ens conta que el nostre personatge va consagrar els darrers temps de la seva vida a fer realitat el seu somni més gran: la construcció del refugi de la Renclusa, situat als peus de l’Aneto, i pel qual va rebutjar el càrrec de president del CEC per poder-s’hi dedicar de ple. Ell va ser-ne l’ideòleg i promotor, i no va tenir cap mania en seguir la construcció malvivint a dins d’un petit i humil estatge provisional bastit al costat de les obres, ja que segons ens conta Iglésies:

 “Les incomoditats temporeres representaven ben poca cosa davant la satisfacció de poder consagrar el seu amor a la Maladeta amb aquella edificació i retrobar-se ell mateix, purificat el seu esperit en aquelles solituds, lluny de les mil preocupacions i afanys que en si mateixa congria la ciutat”.

Com a excursionista Soler va ser incansable i d’ell es diu que va introduir plenament la mirada esportiva sense oblidar un cert deix científic. Va recórrer moltíssims cims destacats dels Pirineus centrals, tot i que no va ser pas escalador, però no va defugir les grans ascensions ni les condicions severes de les nits fredes i els aixoplucs precaris. Va ser guiat per gent de les contrades que explorava com ara guies, pastors, contrabandistes, etc. En un cas, Iglésies ens parla de l’encontre que va tenir amb uns pastors, dels quals:

 “…llur rudesa els privava d’entendre quin designi menava allà dalt d’aquell foraster procedent de terres llunyanes i planeres que menystenia la ciutat populosa, la màgia de la qual solament intuïen vagament, per prendre coneixença en els verals on ells trobaven tants patiments.”

I com a resposta a la incomprensió dels humils pastors, la biografia ens diu que:

 “Soler es justificava en el “treure vistes” amb la seva voluminosa màquina fotogràfica, però no semblava proporcionar el degut convenciment. Els pastors admiraven, però, la seva fortalesa física i sentien un confús respecte per un semblant explorador.”

A banda de la seva faceta d’explorador i d’acaparador de dades de tota mena, Iglésies ens confessa que Juli Soler deixava entreveure un esperit molt sensible a les meravelles de la muntanya i que de tant en tant evocava amb devoció els poetes i savis que l’havien precedit en el cant a la magnificència dels cims. Per aquest motiu, encara que la seva prosa directa, correcta i rigorosa semblava que amagava aquesta faceta, a vegades Juli Soler deixava brollar unes descripcions escrites a flor de pell. En aquest sentit, cal dir que el darrer capítol és molt delicat, fins i tot intimista, perquè ens apropa a les interioritats d’un Juli Soler que maldava per restar al peu del canó malgrat la inexorable malaltia que se’l va endur prematurament.

Com ja he indicat abans, Soler va publicar molts articles dedicats a les seves exploracions, que més tard s’han recopilat i reimprès, incloses moltes de les seves fotografies, i va documentar i fotografiar de forma exhaustiva i excepcional tot allò que visitava, tant del món natural com de l’humà, que en aquest darrer cas enfocava especialment en els costums i formes de viure dels habitants dels pobles que visitava, uns costums que avui en dia segurament han desaparegut en molts indrets.

Diverses publicacions que ens poden ajudar a conèixer millor l’obra i el llegat de Juli Soler i Santaló, a banda de la biografia aquí ressenyada i dels butlletins del CEC amb dotzenes d’articles seus i diverses guies que va publicar:

1-“La Vall d’Aran” (1906), obra mestra de Juli Soler. 2-“Pel Pirineu Aragonès” (Ed. Cossetània, 2002) recull de textos de Juli Soler amb pròleg exquisit d’Enric Faura. 3-“Viajes por el Alto Aragón” (Ed. Parques Nacionales, 2004), recull de textos de Juli Soler. 4-“Excursions per l’Alta Ribagorça (1903)” (Ed. Garsineu, 2003), recull de textos de Juli Soler. 5-“Seduït per valls i cims. Volum I” (Ed. C.E. Catalunya, 2011), exposa en gran format fotografies de Juli Soler del Pirineu Català i la Val d’Aran, amb biografia inclosa. 6-“Seduït per valls i cims. Volum II” (Ed. C.E. Catalunya, 2012), exposa en gran format fotografies de Juli Soler d’Osca i l’Alt Pirineu.

No em vull oblidar de citar merescudament l’autor de la biografia, el reusenc Josep Iglésies i Fort, que com he indicat al principi va ser geògraf, historiador i sobretot un escriptor prolífic. A dins de la seva immensa obra cal destacar la seva aportació literària al món de l’excursionisme, que és ingent i cabdal, destacant-hi la imprescindible i monumental Enciclopèdia de l’Excursionisme, que consta de dos volums i va comptar amb nombrosos col·laboradors especialistes, així com la publicació de guies coescrites amb Joaquim Santasusagna sobre Prades, Montsant, el Camp de Tarragona, etc. i les diverses biografies que ens va regalar sobre il·lustres del món excursionista català com Lluís Estasen, mossèn Jaume Oliveres, Pau Vila, Artur Osona, Norbert Font i Sagué, Joaquim Santasusagna, etc. L’any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Per acabar, i abans que comenceu a llegir àvidament aquesta biografia, guardonada amb el Premi Sant Bernat de 1969, he d’afegir que Juli Soler amb el seu llegat es va posar a l’altura dels seus homòlegs francesos, que tantíssims anys ens duien d’avantatge, i fins i tot hi ha qui l’ha considerat el Henry Russell català!

Fitxa:

·         Títol: Juli Soler i Santaló.

·         Autor: Josep Iglésies i Fort.

·         Idioma: Català.

·         Edició: 1971.

·         Editorial: Rafael Dalmau, editor.

·         D.L.: B. 37.432 - 1971.

·         Pàgines: 170.

·         Gènere: Biografia.

·         On trobar-lo: A l’Aladí. Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals