"Juli Soler i Santaló"

 

El present llibre és una biografia escrita pel prolífic geògraf, historiador i escriptor Josep Iglésies i Fort (Reus 1902 - Barcelona 1986) dedicada a l’il·lustre pioner de l’excursionisme català Juli Soler i Santaló (Barcelona, 1865-1914). Es tracta d’una obra ben reeixida i amena de llegir, que sovint mostra una total empatia amb el personatge. Hi destaquen el característic apassionament d’Iglésies a l’hora de descriure els fets dramàtics i les virtuts i defectes del biografiat, així com les belleses de la muntanya, salpebrant-ho amb alguna paraula o expressió arcaica que ho fa tot plegat més original. He de dir que el meu germà Albert em va recomanar vehementment que llegís aquest llibre, i gràcies a això l’he inclòs en aquest blog.

El personatge que Iglésies ens descriu va ser un gran promotor i dinamitzador del món excursionista de casa nostra quan aquest encara estava a les beceroles i tan sols uns pocs erudits divulgaven aquesta afició des d’un punt de vista més aviat científic. L’activitat incansable de Juli Soler sobre el terreny i sobre el paper el varen convertir en un soci preeminent del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Tot i això, el seu fructífer periple vital, que fou malauradament curt en morir de forma sobtada per malaltia, avui en dia passa força desapercebut dins l’àmbit muntanyenc català.

De Juli Soler cal ressaltar la seva passió polifacètica per l’excursionisme, que va poder conrear des de ben jove gràcies a una economia solvent que li va obrir de bat a bat la muntanya i la va poder recórrer i divulgar d’una forma innovadora, efectiva i amenitzada amb unes impressionants panoràmiques fotogràfiques que avui en dia tenen un valor incalculable i han esdevingut, lògicament, la nineta dels ulls del CEC.

Soler va ser enginyer de formació, però va posar en segon pla aquest ofici i es va dedicar a recórrer els Pirineus de forma sistemàtica, començant pel Pallars i l’Aran, sense deixar de banda altres indrets de Catalunya, que també va recórrer i divulgar. No es va casar ni tenir descendència. L’any 1906 va publicar la seva magistral guia de la Vall d’Aran, una obra avançada a l’època i que li va suposar la solemne distinció de Fill Predilecte per part dels aranesos. Els darrers anys de la seva vida els va dedicar a resseguir fil per randa les valls pregones i salvatges del Pirineu d’Osca, ben poc conegudes en aquells temps, i que Soler va difondre i divulgar a bastament amb unes monografies detallades que des de l’Aragó avui en dia encara són molt estimades i valorades com a publicacions primerenques dels seus encants amagats.

A més, Soler va ser un promotor d’iniciatives pioneres en aquella època com la d’inaugurar i costejar una estació meteorològica a Vielha, també la de plantar una de les primeres tendes d’acampada catalanes, a més de proposar una xarxa de refugis que donaria un servei a una comunitat excursionista que ell vaticinava que aniria en augment, i fins i tot la de predir que Benàs es convertiria en un dels centres estratègics dels excursionistes pirinencs, com així ha estat.

Juli Soler i Santaló al cim del pic Collarada (Pirineu Aragonès).
Autor: Juli Soler i Santaló.

Copyright: Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya (AFCEC).

La biografia ens conta que el nostre personatge va consagrar els darrers temps de la seva vida a fer realitat el seu somni més gran: la construcció del refugi de la Renclusa, situat als peus de l’Aneto, i pel qual va rebutjar el càrrec de president del CEC per poder-s’hi dedicar de ple. Ell va ser-ne l’ideòleg i promotor, i no va tenir cap mania en seguir la construcció malvivint a dins d’un petit i humil estatge provisional bastit al costat de les obres, ja que segons ens conta Iglésies:

 “Les incomoditats temporeres representaven ben poca cosa davant la satisfacció de poder consagrar el seu amor a la Maladeta amb aquella edificació i retrobar-se ell mateix, purificat el seu esperit en aquelles solituds, lluny de les mil preocupacions i afanys que en si mateixa congria la ciutat”.

Com a excursionista Soler va ser incansable i d’ell es diu que va introduir plenament la mirada esportiva sense oblidar un cert deix científic. Va recórrer moltíssims cims destacats dels Pirineus centrals, tot i que no va ser pas escalador, però no va defugir les grans ascensions ni les condicions severes de les nits fredes i els aixoplucs precaris. Va ser guiat per gent de les contrades que explorava com ara guies, pastors, contrabandistes, etc. En un cas, Iglésies ens parla de l’encontre que va tenir amb uns pastors, dels quals:

 “…llur rudesa els privava d’entendre quin designi menava allà dalt d’aquell foraster procedent de terres llunyanes i planeres que menystenia la ciutat populosa, la màgia de la qual solament intuïen vagament, per prendre coneixença en els verals on ells trobaven tants patiments.”

I com a resposta a la incomprensió dels humils pastors, la biografia ens diu que:

 “Soler es justificava en el “treure vistes” amb la seva voluminosa màquina fotogràfica, però no semblava proporcionar el degut convenciment. Els pastors admiraven, però, la seva fortalesa física i sentien un confús respecte per un semblant explorador.”

A banda de la seva faceta d’explorador i d’acaparador de dades de tota mena, Iglésies ens confessa que Juli Soler deixava entreveure un esperit molt sensible a les meravelles de la muntanya i que de tant en tant evocava amb devoció els poetes i savis que l’havien precedit en el cant a la magnificència dels cims. Per aquest motiu, encara que la seva prosa directa, correcta i rigorosa semblava que amagava aquesta faceta, a vegades Juli Soler deixava brollar unes descripcions escrites a flor de pell. En aquest sentit, cal dir que el darrer capítol és molt delicat, fins i tot intimista, perquè ens apropa a les interioritats d’un Juli Soler que maldava per restar al peu del canó malgrat la inexorable malaltia que se’l va endur prematurament.

Com ja he indicat abans, Soler va publicar molts articles dedicats a les seves exploracions, que més tard s’han recopilat i reimprès, incloses moltes de les seves fotografies, i va documentar i fotografiar de forma exhaustiva i excepcional tot allò que visitava, tant del món natural com de l’humà, que en aquest darrer cas enfocava especialment en els costums i formes de viure dels habitants dels pobles que visitava, uns costums que avui en dia segurament han desaparegut en molts indrets.

Diverses publicacions que ens poden ajudar a conèixer millor l’obra i el llegat de Juli Soler i Santaló, a banda de la biografia aquí ressenyada i dels butlletins del CEC amb dotzenes d’articles seus i diverses guies que va publicar:

1-“La Vall d’Aran” (1906), obra mestra de Juli Soler. 2-“Pel Pirineu Aragonès” (Ed. Cossetània, 2002) recull de textos de Juli Soler amb pròleg exquisit d’Enric Faura. 3-“Viajes por el Alto Aragón” (Ed. Parques Nacionales, 2004), recull de textos de Juli Soler. 4-“Excursions per l’Alta Ribagorça (1903)” (Ed. Garsineu, 2003), recull de textos de Juli Soler. 5-“Seduït per valls i cims. Volum I” (Ed. C.E. Catalunya, 2011), exposa en gran format fotografies de Juli Soler del Pirineu Català i la Val d’Aran, amb biografia inclosa. 6-“Seduït per valls i cims. Volum II” (Ed. C.E. Catalunya, 2012), exposa en gran format fotografies de Juli Soler d’Osca i l’Alt Pirineu.

No em vull oblidar de citar merescudament l’autor de la biografia, el reusenc Josep Iglésies i Fort, que com he indicat al principi va ser geògraf, historiador i sobretot un escriptor prolífic. A dins de la seva immensa obra cal destacar la seva aportació literària al món de l’excursionisme, que és ingent i cabdal, destacant-hi la imprescindible i monumental Enciclopèdia de l’Excursionisme, que consta de dos volums i va comptar amb nombrosos col·laboradors especialistes, així com la publicació de guies coescrites amb Joaquim Santasusagna sobre Prades, Montsant, el Camp de Tarragona, etc. i les diverses biografies que ens va regalar sobre il·lustres del món excursionista català com Lluís Estasen, mossèn Jaume Oliveres, Pau Vila, Artur Osona, Norbert Font i Sagué, Joaquim Santasusagna, etc. L’any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Per acabar, i abans que comenceu a llegir àvidament aquesta biografia, guardonada amb el Premi Sant Bernat de 1969, he d’afegir que Juli Soler amb el seu llegat es va posar a l’altura dels seus homòlegs francesos, que tantíssims anys ens duien d’avantatge, i fins i tot hi ha qui l’ha considerat el Henry Russell català!

Fitxa:

·         Títol: Juli Soler i Santaló.

·         Autor: Josep Iglésies i Fort.

·         Idioma: Català.

·         Edició: 1971.

·         Editorial: Rafael Dalmau, editor.

·         D.L.: B. 37.432 - 1971.

·         Pàgines: 170.

·         Gènere: Biografia.

·         On trobar-lo: A l’Aladí. Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals

"Encontres amb l’escurçó"

 

Per fi ha sortit a la llum l’esperat llibre “Encontres amb l’escurçó. Casos verídics, llegendes i miscel·lània” del meu germà Albert Masó Garcia (Sabadell, 1976), que versa de forma intensa i monogràfica sobre aquests animals tan especials a través de la seva dura experiència viscuda després de ser mossegat per un escurçó, a més d’incloure molts altres testimonis que també han col·laborat en aquest llibre. És la segona obra monogràfica que ressenyo en aquest blog, després del llibre “Cairns. Messengers in stone”, que tracta del món de les fites. Deixant de banda els treballs científics de divulgació, “Encontres amb l’escurçó” es pot considerar una obra inèdita, pionera i de referència a casa nostra sobre els escurçons, ja que ho fa des d’un punt de vista planerament excursionista i muntanyenc, i no pas de la mà d’experts que sovint es fan difícils d’entendre per als no avesats. D’aquesta forma, el llibre ens dona a conèixer el món d’una de les espècies més perilloses que trobem al nostre país, que segons el mateix Albert ho fa a base…

 “…d’escurçons, anècdotes i experiències que espero puguin servir com a font de coneixement i consell per a tots els qui desconeixíeu la temàtica i pugueu prendre’n consciència amb un respecte profund i sense cap mena de ressentiment vers aquests rèptils tan fascinants.”

De fet, l’Albert és un consolidat escriptor muntanyenc amb uns quants títols a l’esquena, dedicats a la història de l’escalada i l’excursionisme científic, i també a les guies d’escalada i d’excursionisme d’autor. Les podeu consultar a “Lectures muntanyenques: Sobre l'autor”. Però l’obra que aquí us ressenyo no té cap semblança amb cap dels llibres anteriors del meu germà: la va gestar després de patir l’agost de 2023 la mossegada fatídica d’un d’aquests vipèrids al Castellsapera, el sostre de la serra de l’Obac, de la qual va sobreviure gairebé de miracle. Aquesta experiència li va fer descobrir el gran desconeixement de la societat envers els escurçons i el que és més preocupant, la manca de coneixement del personal sanitari que el va tractar. Aquest ha estat un dels motius que l’han empès a escriure aquest llibre tan divulgatiu per tal d’acostar-nos a la realitat d’aquests ofidis.

És una obra ben elaborada i documentada, basada en experiències reals narrades a través d’una lectura fluida, amena i fins i tot absorbent, sobretot quan se sap que els encontres descrits tard o d’hora passaran per una situació molt delicada, i això et fa estar amb l’ai al cor!

A banda dels casos verídics, l’Albert ha inclòs també una miscel·lània molt entretinguda i curiosa, amb llegendes i aspectes ben inesperats, fruit de la intensa recerca que ha realitzat sobre els escurçons. Hi apareixen molts escenaris de muntanya coneguts, cims mítics, parets d’escalada històriques, agulles, senders, comarques diverses, personatges anònims però també d’altres de famosos i fins i tot alpinistes i escaladors de fama internacional. Això és perquè a tots un dia o altre se’ls han aparegut escurçons, els quals no entenen de gènere, edat, estatus, època o pàtria!

Però per damunt de tot cal remarcar que no es tracta d’un llibre sensacionalista; és un cant serè i honest a la vida, a la natura més salvatge que cal respectar per sobre de tot, ja que els escurçons han estat molt perseguits a causa del seu verí i són espècies amenaçades a Catalunya. L’obra és, també, una crida a una millor conscienciació envers aquests animalons, tant de part dels muntanyencs i muntanyenques com de la població en general, i en especial del personal mèdic que, per desgràcia, tard o d’hora hagi d’intervenir. D’aquesta forma l’Albert pretén evitar el desconeixement i ignorància que, inexplicablement, encara envolten l’existència d’aquests animals i com s’ha de prevenir que succeeixi algun accident, així com la manera d’actuar eficaçment per tractar les persones afectades. És curiós que en ple segle XXI de l’era de les xarxes socials i el món virtual, de la sobredosi de superinformació ultraràpida, amb els drons i els vehicles autònoms campant cada cop més, la globalització interplanetària i una intel·ligència artificial que està a punt de decidir sobre el destí de les nostres vides, i que encara no se sàpiga que al costat de casa hi ha escurçons, com s’han d’identificar, respectar i no molestar, i a més com s’han de curar les persones que, malgrat tot, hagin estat mossegades per ells, evitant-los angoixes i esperes a contrarellotge mentre les seves vides corren perill, amb diagnòstics d’aprenent i medis insuficients…

Un exemplar d’escurçó ibèric (Vipera latastei) trobat a la Torrota de l’Obac, a la serra de l’Obac. Aquesta és l’espècie que va mossegar l’autor del llibre. Autor: Òscar Masó Garcia.

El llibre acaba amb un intensíssim darrer capítol, agreujat, segons paraules pròpies de l’Albert, per un…

“…encadenament de successos fatídics.”

De fet, en aquest darrer tram de l’obra l’Albert descriu de forma detallada la seva dura i crua experiència personal sense gairebé contenir l’alè. S’hi capten a flor de pell la tensió i la lluita per sobreviure davant del risc imminent de no poder-ho arribar a explicar.

He de confessar que aquest capítol m’ha fet reviure amb emoció tot el que va succeir, cosa que vaig viure de molt a prop, i m’ha arribat a evocar dues obres que he llegit darrerament i que recomano enèrgicament: una és “Hi ha llum entre les cordes” (Ara Llibres), de Sílvia Vidal, que relata en primera persona les aventures viscudes per aquesta escaladora excepcional en les parets més monstruoses del món, que per desgràcia va haver de patir la incomprensió més absoluta davant dels seus greus problemes de salut, tal com va haver de viure el meu germà. L’altre llibre és el clàssic que mai caduca, el best-seller “Tocant el buit” de Joe Simpson, feliçment traduït al català per Tushita edicions (ja era hora!), i que ens descriu el calvari insofrible del retorn a la vida de Simpson, narrat d’una manera que m’ha angoixat tal com ho ha fet aquest darrer capítol del llibre que aquí ressenyo, potser perquè vaig viure-ho en primera fila i vaig ser testimoni de la immensa valentia i la força inesgotable del meu germà per afrontar totes les vicissituds que va haver de superar, un veritable heroi que tinc el gran privilegi de conèixer i que tots els lectors tindreu el goig de llegir!

Les darreres paraules d’aquesta ressenya les vull dedicar a l’intens i recomanable pròleg del polifacètic Jordi Quera, entusiasta dels escurçons, a més d’agrair, un cop més, a Tushita edicions per la seva iniciativa de treure a la llum aquesta nova obra, il·lustrada profusament i a tot color, que ve a ocupar un bon buit en les biblioteques muntanyenques.

 I ja no us vull entretenir més… us desitjo una bona lectura!

Fitxa:

·         Títol: Encontres amb l’escurçó. Casos verídics, llegendes i miscel·lània.

·         Autor: Albert Masó Garcia.

·         Idioma: Català.

·         Edició: Octubre de 2025.

·         Editorial: Tushita edicions.

·         ISBN: 978-84-129774-9-3. D.L.: B 19184-2025.

·         Pàgines: 298.

·         Gènere: Fauna i història de la muntanya.

·         On trobar-lo: Properament a l’Aladí. Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals

"Crónicas del Himalaya"

Quan em va caure a les mans aquest llibre del geòleg i expedicionari Luis “Sito” Carcavilla Urquí (1973), castellonenc establert a prop de Madrid, no em podia pas imaginar fins a quin nivell m’entretindria els següents dies. És cert que no tracta de grans epopeies alpinístiques ni de biografies de personatges llegendaris i quasi mítics de l’Olimp de l’Himàlaia, però tal com diu el seu títol: “Crónicas del Himalaya, historias de un campo base”, t’endinsa de forma trepidant i molt amena a dins de les entranyes de tot allò que es cou en les grans expedicions que s’organitzen per ascendir els gegants de gel i roca del nostre planeta. Ens parla dels personatges que hi pul·lulen, que provenen dels països més insospitats, de la manca de preparació de molts d’ells o l’absència total del veritable sentiment alpinista i d’estimació per les muntanyes, i també de les seves motivacions i dèries, les anècdotes que s’hi succeeixen i els drames i curiositats que es poden captar en uns indrets que sovint no presten gaire a una bona convivència. De fet, és un llibre que hom podria definir com l’art de fer safareig en aquestes circumstàncies, però Sito ens ho transmet d’una forma entenedora i entretinguda, i a voltes divertida, però també sovint crua, sempre des del seu punt de vista personal, raonat a fons tal com s’escau en un científic com ell, malgrat les situacions caòtiques i fins i tot desesperants a les que s’ha hagut de sobreposar i a les quals s’ha adaptat com bonament ha pogut. D’aquesta manera, ens arriba a fer afirmacions com aquesta:

“Aquí, tan lejos de la familia, uno se encariña de las cosas más raras y vuelca todo su amor en ellas, ya sean fósiles, drones o lo que sea.”

Sito ens parla també de la seva experiència viscuda amb persones anònimes, però també amb personatges de renom, com el famós alpinista suís Ueli Steck o la cèlebre cronista de l’Himàlaia, la incombustible Miss Hawley, tots dos traspassats fa anys. Tampoc hi falten figures de rabiosa actualitat com el Kílian Jornet, Simone Moro o fins i tot el cuiner Jordi Roca, i sobretot una consideració especial i omnipresent al llarg del llibre als sacrificats xerpes i per extensió als nepalesos en general, amb les seves peculiaritats que els fan únics i que ell aprecia de tot cor.

A través d’una escriptura directa i sense embuts, que realment atreu, Sito ens descriu situacions com el caos insofrible que es va viure en els camps base durant la pandèmia de la Covid-19, o les hores d’incertesa viscudes durant el terrible terratrèmol del 2015, i també narra els inacabables períodes d’espera per trobar una finestra de bon temps i les maneres ben insòlites que es poden trobar per distreure’s. També aborda les corrupteles que envolten un negoci tan lucratiu com el d’aquestes expedicions comercials dels vuit mils, i fins i tot parla de les grans persones que hom pot conèixer en aquests racons de món:

“El alpinismo no es solo subir picos, es también la convivencia con la población local y con el resto de compañeros, a muchos de los cuales no conocías hasta que llegas al campo base, y he disfrutado muchísimo de esa compañía.”

L’autor del llibre en un camp base prenent notes de tot allò que suceeix al seu voltant. Fotografia extreta de la portada posterior del llibre. Sito Carcavilla©.

En les pàgines de la seva obra Sito també tracta, inevitablement, del problema de la massificació comercial d’alguns cims de l’Himàlaia. Qui no ha vist amb incredulitat les imatges de la llarguíssima cua per accedir al cim de l’Everest fetes pel guia i col·leccionista de vuitmils Nismdai Purja, i que van fer la volta al món, creant una font de discussió i d’opinions sense precedents al voltant d’aquest fet? En què s’ha convertit o s’està convertint l’ascensió dels vuitmils més cobdiciats? No cal ser un expert en la matèria per copsar la gravetat del problema: una congregació de tanta gent en aquests indrets posa en perill vides humanes i també els ecosistemes. Sito ens dona les possibles claus del fenomen, que segons ell va detonar quan el govern del Nepal va obrir la veda a donar permisos a tort i a dret a les expedicions. En aquest sentit, Sito exposa unes preguntes inquietants davant dels reptes que les expedicions sovint han d’afrontar, amb els consegüents èxits i tragèdies que cada any embolcallen aquests cims tan anhelats per les butxaques més plenes:

¿Cuándo se debe renunciar? ¿Cuál es el precio que se debe pagar por una cumbre? ¿En qué consiste el éxito de una expedición? Sin imprudencias, ¿evolucionaría el alpinismo?,…

I davant d’aquesta situació, Carcavilla ens parla d’una figura alpinística sense precedents que prové d’una època ben diferent de l’actual, que per a ell és més que un amic i company d’ascensions: l’avilès Carlos Soria, que amb els seus vuitanta-sis anys fa poques setmanes que ha marxat vers al camp base del Manaslu per intentar la seva ascensió! Sito ens descriu la seva forma de ser, l’exemple de tenacitat i força de voluntat que ens ofereix, després d’haver compartit amb ell nombroses expedicions, sobretot les de diversos intents al Dhaulagiri, l’espina clavada de Carlos. De fet, el llibre ens parla del greu accident que Carlos va patir l’any 2023 en el seu darrer intent a aquest sumptuós vuit mil, i que Carcavilla va viure al seu costat durant la dramàtica operació de rescat, uns fets que ell mateix va descriure poc després en el llibre “Dhaulagiri. Historia de un rescate”, que desgrana les tenses hores de patiment viscudes.

Per acabar, cal aplaudir l’aposta de Desnivel per publicar el llibre i d’aquesta forma donar veu a Sito per explicar-nos el món de la muntanya des d’una perspectiva molt humana, amb els seus defectes i virtuts, i amb una simpàtica portada dibuixada per l’erudit geògraf i alpinista Eduardo Martínez de Pisón. Sito ha escrit més llibres, sobretot dedicats a la divulgació de la geologia, la seva passió professional, però això ja és una altra història... Mentrestant, gaudiu d’aquesta obra i de la gran quantitat de coses que no he volgut ni esmentar per deixar que el mateix Carcavilla us les doni a conèixer. Bon profit!

Fitxa:

·         Títol: Crónicas del Himalaya.

·         Autor: Sito Carcavilla.

·         Idioma: Castellà.

·         Edició: Octubre de 2023.

·         Editorial: Ediciones Desnivel. Madrid.

·         ISBN: 978-84-9829-652-5. D.L.: M-29461-2023.

·         Pàgines: 232.

·         Gènere: Assaig.

·         On trobar-lo: ARGUS. Catàleg de les biblioteques públiques de Girona, Lleida, Tarragona i Terres de l'Ebre

"Del bruc a l'extraplom"

 

En aquest blog no podia faltar l’efímera però rellevant faceta literària de Joan-Enric Farreny i Sistac (Lleida, 1952 - Couloir de Gaube, 1976), un apassionat escalador del darrer terç del segle passat que, en contra del que hom podria esperar d’un jove entregat a aquesta dèria absorbent, desprenia una sensibilitat inusual a l’hora de sentir i transmetre per escrit les emocions, sensacions i pors viscudes durant la seva intensa activitat. Un desafortunat accident d’escalada als Pirineus, en concret al mític couloir de Gaube, al massís francès del Vinhamala, va aturar en sec la seva existència, però per sort n’ha quedat un llegat que perdurarà per sempre més. “Del bruc a l’extraplom” és un petit llibre pòstum escrit per Joan-Enric que desborda sentiment, saviesa i paraules ben trobades que s’assaboreixen d’una revolada, junt amb uns apunts biogràfics introductoris que ajuden a posar cara i personalitat a l’autor. Tot i la jovenesa de Farreny, les seves impressions desprenen una maduresa inusual, ja que tot el que descriu i aconsella podria haver sorgit de les memòries d’un alpinista veterà bregat en mil batalles verticals. Alhora, cal destacar la col·lecció “Llibre de motxilla”, artífex d’aquesta obra i endegada per uns muntanyencs irrepetibles i entusiastes que van donar a la llum una gran quantitat de petits llibres plens de grans continguts.

La primera vegada que vaig sentir a parlar del llibre “del Bruc a l’extraplom” va ser gràcies a la més que recomanable “Antologia de literatura excursionista catalana” d’Enric Faura i Busto (Garsineu Edicions, 2002), que em va trasbalsar de cap a peus i que bé es mereix una ressenya pròpia en aquest blog. Allà vaig llegir el fragment que dedica aquesta antologia al llibre que ara ressenyo, on l’Enric es desfà en elogis i sentiment per la figura del malaurat Joan-Enric, que a més va realitzar algunes de les escalades més destacades de l’època i va obrir vies que s’han convertit en clàssiques.

L’enorme paret de les Bagasses, a Terradets, acull la via Vidal-Farreny, oberta per Joan-Enric Farreny i Jordi Vidal l’any 1974. Autor: Òscar Masó Garcia.

Aquell primer tast del llibre de Farreny em va deixar amb el desig de poder-lo llegir sencer algun dia, i el dia va arribar dos anys més tard però acompanyat de tragèdia, ja que aquell any ens va deixar un escalador clàssic i santllorentí com pocs, el terrassenc Joan Armengol Comas “Baïron”, a causa d’un accident d'escalada. De cop i volta, totes les escalades compartides amb aquest company de patiments i alegries em van passar pel cap i la pèrdua em va costar de pair. El destí va fer que a través d’aquell succés em caigués a les mans un exemplar d’aquest llibre pertanyent a l'amic Armengol. En aquell moment, la il·lusió de poder gaudir del llibre de Farreny es va sumar a la indescriptible sensació de respecte i consideració per l'antic propietari de l’obra, i la seva lectura va esdevenir molt més profunda i solemne del que hauria imaginat, esdevenint tot un exercici evocador i nostàlgic d’aventures passades, impregnades amb l’esperit de Joan-Enric Farreny:

“Com un ocell esquerp, com una ombra fugissera, com un esperit de contradicció, l’home es penja i s’enfila per les parets fosques, es baralla amb els borrallons de neu que l’empresonen, retroba l’agilitat perduda, pròpia de l’isard o del gall fer, remou aquesta lluita tan antiga i necessària, oblidada per la nostra estirp després de moltes conquestes.”

Crec que val la pena degustar cada paraula i cada reflexió del Joan-Enric; a voltes són molt sinceres, quasi innocents, d'altres colpidores, crues i contundents com les escalades de les vies clàssiques i prestigioses de l’època d’aquest autor, caracteritzades per l’alt nivell de compromís i esperit de sacrifici que exigien. Un sentiment que avui en dia només pot ser comprès pels que han elegit la pràctica d’aquesta activitat, que és més que un simple esport i que l’han adoptada com a filosofia de vida, a pesar dels monstruosos avenços tecnològics i digitals que dia a dia van creixent i es van fent omnipresents en totes les facetes de les vides de milers de milions de persones… i, mentrestant, Joan-Enric Farreny ens fa reflexionar:

 “Potser esperem que, qualsevol dia, penjats en una aresta ens vingui a la ment la resposta a tots els nostres dubtes.”

Fitxa:

·         Títol: Del bruc a l’extraplom.

·         Autor: Joan-Enric Farreny i Sistac.

·         Idioma: Català.

·         Edició: Abril de 1978.

·         Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

·         Col·lecció: Llibre de motxilla/4.

·         ISBN: 84-7202-185-4. D.L.: B.12.488-1978.

·         Pàgines: 88.

·         Gènere: Assaig.

·         On trobar-lo: Xarxa de biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.

"Pica d’Estats. Breu resum històric"

 

En aquesta nova ressenya, que està dedicada a la darrera obra publicada pel muntanyenc, guia de muntanya i guarda de refugi Josep Baqués Soler (Ripollet, 1957), titulada “Pica d’Estats. Breu resum històric”, aprofito l’ocasió per reivindicar la seva interessant obra literària dedicada en gran part als Pirineus i publicada dilatadament al llarg de més de vint-i-cinc anys. Aquest llibre, de facció senzilla i amenitzat amb imatges, és agradable i entretingut de llegir, com tota l’obra de Baqués, fins al punt que, sens dubte, se us farà curt!

Les seves pàgines ens transporten als inicis de la descoberta d’aquesta muntanya pirinenca, que té la merescuda fama de ser el sostre de Catalunya amb els seus 3.143 metres, un fet que la va convertir, fa més de dos segles, en un pol d’atracció dels primers exploradors dels Pirineus. Baqués ens dona a conèixer tota mena de personatges ben variats que formen part de la història de la conquesta d’aquesta muntanya, entre els quals van destacar inicialment els habitants locals, sovint anònims i que des de sempre han estat vinculats als cims de la Pica i els seus voltants, i acaba citant els pirineistes més famosos com foren Henry Russell, Maurice Gourdon, Vincent de Chausenque i també els catalans Juli Soler i Santaló, el poeta Jacint Verdaguer i l’interessant testimoni de Pere Gabarró, que va quedar immortalitzat en batejar-se la punta oriental de la Pica d’Estats amb el seu nom.

Josep Baqués ens dona les claus de la història que narra el llibre:

“El cert és que la immensitat mateixa de la muntanya, així com la seva història, va estretament lligada a la història de l’home, que és qui finalment li dona el nom, li rendeix admiració i crea la seva crònica.”

El cim de la Pica d’Estats, vist des de la punta Gabarró. Autor: Òscar Masó Garcia.

El cim de la Pica d’Estats, vist des de la punta Gabarró. Autor: Òscar Masó Garcia.

La forma amena d’escriure de Josep Baqués invita a llegir tota la seva obra, elaborada de forma humil i sense grans pretensions, però amb una passió desbordant i un ritme de descripció dels esdeveniments i els fets històrics que realment atreu. No hi trobareu treballs enciclopèdics de la talla de savis erudits pirineistes com el tristament desaparegut Alberto Martínez Embid, si és que existeix algú que hagi pogut superar el monstruós llegat de l’enyorat Embid, però cal aplaudir la iniciativa de Baqués, que tal com ell confessa en una altra obra seva, dedicada a la Vall d’Aran:

“…atès que sento una veritable passió per la història del pirineisme, no he pogut vèncer la temptació d’investigar sobre la història i la naturalesa d’aquest moviment a l’Aran. A continuació us n’ofereixo els resultats.”

La passió de Baqués per les muntanyes li va arribar de petit a través del seu pare, que també va ser un ferm muntanyenc. Des de ben jove, el Josep s’hi va sentir tan fortament atret que va decidir que no se separaria mai de les muntanyes, escalant, obrint-hi nous itineraris, esquiant i fent-se guia de muntanya l’any 1979. Certament, si seguim la seva trajectòria vital, que ha estat sempre lligada de forma passional com a practicant i ensems com a professional de la muntanya, es podria pensar que de cada lloc on ha estat ha volgut mostrar la seva gratitud i estimació publicant-ne una obra literària. Això és una simple suposició personal, que pot ser falsa, però aquest supòsit es podria deduir en tres llibres. Un d’ells es va gestar quan Josep Baqués era molt jove i es va estrenar en l’ofici de guarda, en concret al refugi Ernest Mallafré (1976-1981), situat als peus dels majestuosos Encantats, i molts anys després va publicar un llibre molt entretingut i recomanable: “Els Encantats. 100 anys d’història” (Garsineu Edicions, 2004). Posteriorment, va fer de guarda al refugi de Colomèrs durant més de quatre dècades (1982-2024), i va publicar-ne l’exquisida i elaborada guia “El refugi de Colomèrs” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002). Finalment, Baqués va anar a viure a la Vall d’Aran, i com era d’esperar va publicar l’interessant llibre “Les muntanyes d’Aran i el pirineisme. Una síntesi històrica” (Garsineu Edicions, 2010). A banda d’aquests llibres, que com he exposat semblen sorgits d’un acte generós seu d’homenatge als llocs on ha estat, cal esmentar la seva primera obra, que va encetar la carrera literària de Baqués, titulada “Les raquetes de neu” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997), dedicada a aquest esport hivernal que en aquella època va esdevenir un boom. A banda dels llibres, també ha publicat nombrosos articles a diverses publicacions de muntanya.

Portades dels llibres publicats per Josep Baqués, a banda del que es ressenya en aquest post. Autor: Òscar Masó Garcia.

Al cap de més de quaranta anys exercint de guarda, Josep Baqués va deixar la professió l’any passat. Al llarg de la seva vida ha vist com s’ha anat transformant radicalment el món de la muntanya, i a dins de la seva obra no se n’ha estat de donar la seva opinió sincera i directa sobre aquest aspecte. Esperem que aquest canvi vital animi al Josep a potenciar la seva faceta literària i ens continuï regalant noves obres en el futur!

D’esquerra a dreta: Jan Ballbè, trail runner i guia de muntanya ullastrellenc, Òscar Cadiach, primer català en fer els 14 vuitmils sense oxigen, i Josep Baqués durant la presentació d’aquest llibre a l’emblemàtica llibreria Naturallibres d’Alins. Autor: Òscar Masó Garcia.

Per acabar, cal donar les gràcies a la gran tasca divulgadora de Garsineu Edicions, principal editor de Baqués i divulgador de moltes altres obres ben interessants de la regió pirinenca. I també cal destacar l’abnegat treball d’investigació i divulgació sobre el Pallars que du a terme l’historiador Pau Farré Cuadrado, el qual ha fet la revisió del text d’aquest llibre en qualitat d’expert sobre la història local pallaresa, i a qui desitjo que continuï divulgant i publicant tot allò que li plagui!

Fitxa:

·         Títol: Pica d’Estats. Breu resum històric.

·         Autor: Josep Baqués Soler.

·         Revisió del text: Pau Farré Cuadrado.

·         Idioma: Català.

·         Edició: Març de 2024.

·         Editorial: Garsineu Edicions.

·         ISBN: 978-84-18806-37-7. D.L.: L 221-2024.

·         Pàgines: 88.

·         Gènere: Història del pirineisme.

·         On trobar-lo: Xarxa de biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.