El
llibre de David B. Williams “Cairns. Messengers in stone” (Les fites, els missatgers
de pedra), és una obra que versa exclusivament sobre aquests senyals fets
de pedres amuntegades, omnipresents en el món de la muntanya: les fites, que tantes
vegades ens han ajudat a orientar-nos pels camins (o a perdre’ns!), que també
serveixen per marcar un accident geogràfic destacat (cim, coll, avenc,
trencall, etc.) o que simplement serveixen per indicar que hi ha hagut algú que
ha passat per un lloc i ha volgut deixar-ne constància. I és que tenen tantes coses a dir que han
omplert un llibre sencer, el qual se’ns mostra com un compendi exhaustiu de la
història i el significat de les fites des dels orígens de la humanitat fins als
nostres dies. L’autor del llibre és David B. Williams, nascut a la
ciutat de Seattle, situada a la costa nord-occidental dels Estats Units, que
treballa d’escriptor freelance d’història natural. Ha escrit nombrosos llibres
sobre geologia, topografia i també sobre la història humana i natural de
diversos indrets. Ell mateix ofereix visites guiades expertes sobre tots
aquests aspectes i és l’autor de la pàgina web GeologyWriter.com.
El
títol del llibre fa referència al costum ancestral d’escriure missatges amb les
pedres, ja que les fites tenen un significat molt més variat del que ens
pensem. Per exemple, a l’Àrtic trobem les llegendàries fites anomenades inuksuit
(inukshuk en singular), construïdes pels inuits amb formes ben diferents
segons el missatge que vulguin transmetre a la comunitat. A més, dins de l’obra
trobarem il·lustracions que ens ensenyen com s’ha de construir correctament una
fita, els diferents missatges que pot transmetre segons la seva morfologia i
també les seves múltiples varietats, formes i aplicacions. De fet, el treball
de recerca de Williams l’ha dut a descobrir moltes històries i usos al voltant
de les fites, ja que fins i tot serveixen per marcar tombes, llocs sagrats, altars,
santuaris o per delimitar antics territoris de caça, per exemple.
 |
| La fita o “cairn” que indica el cim de la roca de Sant Salvador, al massís de Montserrat. Autor: Òscar Masó Garcia. |
Terminologia:
Les
fites s’anomenen de forma diferent segons l’idioma: es diuen mojones o
hitos en castellà, cairns als països anglosaxons, omettos
en italià i Steinmännchen en alemany, i a títol personal formen
part del primer capítol del llibre que vaig escriure, que es titula “Libros
de cima”, perquè abans d’existir els llibres de registre dels cims de les
muntanyes, que són el tema principal d’aquesta obra, varen existir altres
formes d’indicar la presència humana dalt d’un cim, i en aquest sentit les
fites han estat una de les maneres més primitives i simples de fer-ho, utilizant
el mínim de material necessari, únicament format per les mateixes pedres de
l’indret. A “Libros de cima”, i basant-me en les paraules de David B. Williams,
hi explico l'origen i significat dels cairns, on: “segons Donald
Baxter MacMillan, conegut explorador estatunidenc, la paraula escocesa “cairn”
és quasi sinònima d’“explorador”. Allà on va trobem el seu cairn, o almenys
hauríem de trobar-ne un; aquest mateix i el testimoni que conserva són l’única
prova que tenim per saber que realment
ha visitat aquell lloc. L’home pot anar i venir, però quina evidència tenim que
hagi estat en un lloc particular si no és seguint-lo i trobant les evidències
d’haver-lo visitat?”.
Història, geologia i ecologia:
En
l’aspecte de l’arqueologia, Williams parla de les piles de pedres que els
habitants de l’Edat del Bronze d’una regió forestal d’Anglaterra varen erigir
mentre netejaven de rocs els seus terrenys de cultiu. Aquests monticles o fites
enormes que varen crear han provocat, al llarg dels mil·lennis, una influència
determinant sobre la morfologia del bosc on es troben, arribant a la conclusió
que:
“Cada cop que construïm una fita això té un efecte en
l’ecosistema local. A vegades aquests efectes poden produir-se immediatament.
Altres cops potser triguen centenars o milers d’anys a produir-se. No importa
el temps que ha calgut per fer-lo, quan erigim una fita establim una connexió
amb el lloc on es troba i formem part d’aquella comunitat”.
Com a geòleg expert,
Williams ens diu que ha trobat el nexe d’unió ideal amb les fites, ja que
segons ell:
“podem captar intuïtivament que una fita representa un
punt de trobada entre el reialme de la geologia i el reialme dels humans”.
Un
altre aspecte relacionat amb el món de les fites és l’impacte mediambiental que
provoquen. En el llibre de David B.Williams coneixerem casos en els quals
l’ecosistema resulta alterat, sovint de forma perjudicial davant la pèrdua
d’hàbitats per espècies animals i vegetals vulnerables com els rèptils,
insectes, líquens i microorganismes que viuen a redós de les pedres que són
remogudes per tal d’erigir les fites. Així mateix, Williams ens explica que una
fita pot crear un nou ecosistema:
“Pel fet que les fites formen un espai tridimensional
damunt d’una superfície bidimensional, aquestes creen un hàbitat amb nínxols
que les plantes i els animals poden utilitzar. […] Les condicions ambientals
poden variar de tal forma que una fita pot representar un oasi”.
Però
la proliferació de fites a les xarxes socials, molt buscades per la seva
estètica i bellesa compositiva, sobretot a causa del seu equilibri sovint
impossible, ha fet que aquestes es multipliquin en paratges idíl·lics però
alhora vulnerables. Això succeeix per exemple a les platges d’Islàndia o a Formentera,
on s’ha demanat en aquest darrer indret que no es construeixin caramulls
(fites) per preservar les sargantanes autòctones. Als Estats Units trobem la
contradicció entre parcs naturals com el de Yosemite, en el qual es
prohibeix la construcció de fites per senyalitzar els camins a causa de
l’alteració mediambiental que provoquen, en concordança amb moviments com el Leave
No Trace (sense deixar petja) i, en canvi, hi ha altres parcs on es
demana que es preservin les fites, amb l’ànim d’evitar que la gent s’extraviï.
En aquests casos les úniques fites que s’han de respectar són les que han
erigit els guardes del parc (ràngers) o altres responsables del manteniment
dels camins. Això succeeix, per exemple, a l’Arches National Park.
 | |
|
Siguin quines siguin les normatives que les regulin i
els usos que se’n facin, les fites continuaran aportant-nos el seu testimoni únic
sobre les accions humanes que les han construït. Un exemple ens el dóna
l’interessantíssim capítol del llibre que està dedicat a les expedicions, on
Williams ens parla de l’expedició de sir John Franklin, que l’any 1848 va
sortir d’Anglaterra a la recerca del Pas del Nord-oest, una possible ruta
comercial a través de l’Àrtic, somiada en aquell temps. Franklin va salpar amb
els vaixells Terror i Erebus amb 133 tripulants. Mai més se’ls va
veure. Anys després, l’Almirallat Britànic va endegar una campanya d’expedicions
sense precedents per tal de trobar qualsevol indici de l’expedició de Franklin.
Un dels objectius principals era la detecció de totes les fites possibles i
esberlar-les a cops de pic a causa del glaç d’aquelles latituds, per tal d’esbrinar
si contenien missatges escrits en paper dins de pots de llauna que donessin les
pistes del que havia succeït. Per tal de no desvelar el desenvolupament
d’aquesta història increïble i brutal, podem llegir el que David B. Williams
ens diu solemnement al respecte:
“…l’Almirallat Britànic va iniciar una de les
recerques de fites més extensives de la història”…
…i es podria dir que encara continua!
Fitxa:
·
Títol: Cairns. Messengers in stone.
·
Autor: David B. Williams.
·
Idioma: Anglès.
·
ISBN: 978-1-59485-681-5
·
Pàgines: 160.
·
Gènere: Història i geologia.
·
Edició: 2012.
·
Editorial: The Mountaineers Books. Seattle, EUA.
·
On trobar-lo: Biblioteca pública de Seattle,
EUA.
